Era el matí i a l’estació havia molta gent

Era el matí i a l’estació havia molta gent,

en mig de la negror de l’hora jo sol en un racó

em mirava en el meu mirall de solitud.

La negror de l’hora anava envaint el meu jo,

tots i els “bon dia” la meva solitud em pesava

com si fos el bastaix d’un gran roc a l’esquena.

Sentia com si tot el pes del tren anés sobre les meves espatlles,

quin deure col·lectiu m’havia ajaçat per a mi?

quina auto obligació pesava tant que sentia els meus llavis prop de terra?

Tants coneguts en aquell tren de la esperança,

tantes rialles em dirigien, i en canvi jo sentia aquell pes

 insuportable, feixuc i de molt difícil digestió.