La via del tren en mig del desert

La via del tren, en mig del desert;

cap senyal de que cap tren hagi d’aturar-se aquí.

Tres persones d’aspecte fràgil, brutes

estan tombades, sembla que esperin algun tren.

Un dels tres, una dona, obre els ulls

la seva mirada és un tall de glaç que travessa.

Em sento absolutament nuu, desprotegit

l’únic escalf el tramet el sentiment de llibertat que em suggereixen.

El calfred, fou com una sageta que entra pel pit i surt per l’esquena

em va deixar paralitzat, com una estàtua de sal de Sodoma i Gomorra.

Només puc moure els ulls, la resta immòbil com una barra de ferro

què fer?, el cervell està actiu.

Tinc el cos eixut, sec

 Tinc el cos eixut, sec

, com si fos  una barra de ferro premsada,

fruit de la meva més absoluta incomprensió.

Tinc el cervell ennegrit,

del que pengen llàgrimes negres de dolor,

fruit de la meva més absoluta confusió.

Tinc la meva ànima com una casa amb totes les finestres tancades,

com si estigués en un túnel negre sense sortida,

fruit del meu enorme neguit.

A la nit al llit  com a conseqüència d’aquesta angunia

em costava respirar, m’ofegava,

fruit de tota aquesta angoixa que es sentia empresonada en el meu cos.

La nit ha sigut llarga, molt llarga,

el despertar del matí no ha sigut diferent,

fruit d’aquest descontrol tan dolorós.

Tinc la necessitat de recuperar l’alegria,

però com, si no trobo la disciplina per llevar l’edifici del meu cos content

fruit de que el meu cervell no es capaç de desllorigar una sortida digne.

Tinc la necessitat d’obrir les finestres de l’edifici,

però com, si tinc l’energia justa per a agitar-me i posar-me a caminar

fruit de tot aquest pesat dolor, d’aquesta ansietat insuportable.

MENJAR

Neix com una flor

I tot just s’esfulla.

així és el menjar.

Mengem ferro,

mengem carbó

i tot ell el païm.

Vaig al restaurant

i em fan menjar

un pen drive.

I torno l’endemà

i em fan cruspir

un disc dur.

En sortir em fan obrir la boca,

veuen que no he acabat

i em fan tornar a asseure.

Em porten un altre disc dur,

en acabar em fan obrir una boca de pam

per veure si quedava res.

Després d’aquest saborós àpat

m’acomiaden amablement

dient-me “fins demà”

Els seus cossos s’emmotllaven molt bé l’un amb l’altre

Els seus cossos s’emmotllaven molt bé l’un amb l’altre

quan apareixia la passió no hi havia aturador

tan era al terra del menjador, com al bany, com al llit, com...

Algunes vegades al terrat havien pujat a estendre roba

i havien acabat absolutament nuus, a ple dia,

fornicant com amants que es veien per última vegada.

Els era igual si els veien, el cos els demanava  acció

i si lliuraven sense miraments, eren uns amants feréstecs

que homenatjaven a Estellés i el seu poema els amants.

Es sentien un actors privilegiats d’aquest meravellós poema,

 com també d’algunes escenes inspirades en imatges cubistes picassianes

i altres vegades com les escultures de Botero ballant com si fossin dones primes.

Quan estaven així el cos d’ella era per ell el calze on beure a galet

i el cos d’ell era per ella el convit al millor àpat

realment eren dos amants com n’hi ha parits molt pocs.

AQUELLA SERP

Aquella serp inspirava més aviat una aresta que una esponja d’alegries

podia imaginar-se que si en el seu hort – el cau – arriba a obrir-se una flor

per cada pètal té cent espines.

Aquella serp frisava per arribar a casa

hi havia algun parany en la seva actitud,

volia jugar amb les espines per a netejar-se la seva gruixuda i dura pell?

Aquella serp es movia entre la feréstega natura de manera suggerent

demanava que la seguicis, volia atreure’t

era una trampa per a subministrar-te el seu verí en el seu cau?

Homes, dones, serps...

enveges, guerres ... de poder

què dirà l’espill on em pentino cada matí?