Tinc el cos eixut, sec

 Tinc el cos eixut, sec

, com si fos  una barra de ferro premsada,

fruit de la meva més absoluta incomprensió.

Tinc el cervell ennegrit,

del que pengen llàgrimes negres de dolor,

fruit de la meva més absoluta confusió.

Tinc la meva ànima com una casa amb totes les finestres tancades,

com si estigués en un túnel negre sense sortida,

fruit del meu enorme neguit.

A la nit al llit  com a conseqüència d’aquesta angunia

em costava respirar, m’ofegava,

fruit de tota aquesta angoixa que es sentia empresonada en el meu cos.

La nit ha sigut llarga, molt llarga,

el despertar del matí no ha sigut diferent,

fruit d’aquest descontrol tan dolorós.

Tinc la necessitat de recuperar l’alegria,

però com, si no trobo la disciplina per llevar l’edifici del meu cos content

fruit de que el meu cervell no es capaç de desllorigar una sortida digne.

Tinc la necessitat d’obrir les finestres de l’edifici,

però com, si tinc l’energia justa per a agitar-me i posar-me a caminar

fruit de tot aquest pesat dolor, d’aquesta ansietat insuportable.