Tot pensarós caminava fent crepitar les pedres sota els meus peus

Tot pensarós caminava fent crepitar les pedres sota els meus peus.

Plorava, les meves llàgrimes eren com les gotes del plugim suau del dia abans.

Amb els ulls  perduts en l’infinit, plens de malenconia, sabia que la nit passada havia estat molt egoista, no havia  donat cap importància a aquella mirada seva que demanava auxili.

Recordava la meva visita, 48 hores abans, al museu. Aquella imatge plena de triangles de color i un cercle dins un altre cercle on els blaus i el negre es fonien creant una harmonia plena d’intel·ligència. Vaig veure-la, continuo visitant el museu però retorno cinc vegades a veure aquell quadre. Quanta màgia, quanta sensibilitat, sensualitat, intel·ligència.

Torno a la meva realitat, sabré captar aquell goig ple de saviesa del dia abans i transformar-lo per a mi. Hauré de tornar al museu per embogir de plaer davant aquell quadre? De sobte recordo que té dues línies: una groga i un a altre blanca, tres  triangles i un quadrat són marrons, cinc triangles negres, una lluna negre també,... Em servirà per a sortir de mi tota aquesta al·legoria pictòrica plena de coneixement de la vida?

L’aparició de la lluna em trenca el fil d’aquests pensaments, tanta bellesa estètica em rodeja i sóc incapaç de transformar-la en res positiu. Necessito cantar sense límit de volum, un impuls interior m’empeny a saltar sense aturador i desitjo collir la lluna, abraçar-la, i demanar-li amb la meva mirada que m’acompanyi a visitar a aquella dona, que sense voler però de manera molt egoista, he deixat palplantada sense ni tan sols ser-ne conscient. Aquesta dansa de follia està a punt de ser esberlada pel so d’un tro descomunal, però la força de la lluna fa que realitzi un salt – com si anés amb una perxa infinita – i superi el tro per a sobre.

Ballant amb la lluna aquesta em pregunta què desitjo, jo resto bocabadat i bloquejat , i ella sense dir cap més altre paraula em cull la mà i em porta davant la dona...