Pujo al tren

Pujo al tren, que travessa llargues planúries,

resto amb l’espatlla ben recolzada

els ulls es clouen igual que a ple hivern tanquem les finestres al capvespre.

Sona de fons una música de piano – sembla El Concert de Colònia de Keith JARRETT-

em deixo portar i em venen les imatges d’aquell somriure sota un cabell blau

d’aquella mirada tan plena de tendresa.

Plena del desig de menjar-se la vida a cullerades, de menjar-se-la  sense aturador, aquella complicitat amb qui l’acompanya, amb una mirada en tenen prou.

Ho he vist vàries vegades a la plaça.

Aquella mirada que hauria volgut tenir per a mi,

robar-la ni que fos un instant

perquè altre volta quedés registrada en la caixa de la memòria què és la nostre pell.

Els anys no passen en debades, però aquestes mirades a dos

em segueixen produint una enorme satisfacció

entravessaran de ben segur roques granítiques i continuaran el seu viatge

Com el tren continua també,

SEMPRE, el seu viatge

encara que a voltes no sapiguem cap on es dirigeix.