Temia menys a la mort que a mi

Temia menys a la mort que a mi,

les melodies que volen fer vibrar les cordes del meu sentiment

estan adormides

i el meu somriure feia olor a bisturí.

La meva mirada era capaç de cremar-ho tot,

el negre al costat d’aquella ferralla era el color de la alegria

dins meu només corrien sensacions de decrepitud i la meva decepció era molt gran,  

de jove havien intentat fer-me creure en la justícia social.

Només sentia sorolls de destrucció,

al meu entorn només hi veia impossibilitats

res per a mi, en aquell moment, era possible i positiu,

perquè havia de voler agitar-me cada dia?

Jo trobava el mateix sentit a aquesta vida que al suïcidi

per a res tenia marcs de referència que en aquell moment em servissin

perquè continuar, o perquè plegar? No ho sé,

l’únic que crec que em feia continuar era la llum d’aquell raig de sol sobre un arbre.

Serà suficient?...