Mutar

L’aigua i les gran pedres baixaven arrastrades per una força sobrenatural, semblaven una rambla de gent en dia de festa saltant embogida per algun estrany misteri. Tota aquella força de la natura humana feia por, podia esdevenir una gran catàstrofe.

Jo, perdut, era allà en mig tot estirant els braços perquè les mans poguessin abraçar la lluna. Els meus braços eren com unes enormes barres de ferro colat volent convertir-se en alumini per a ser més flexible i assolir el meu objectiu. Quasi hi era a tocar quan un esclat de so – enorme, com mai vist – va esclatar, tant fort que gairebé els esberla els delicats timpans de l’orella.

Capficat en el meu intent per assolir la lluna amb els braços em va passar per alt que les meves extremitats havien mutat i havien esdevingut unes extremitats de foc. L’horror va ser total ja que cremava tot allò que s’acostava.

Ferro, alumini, foc... a la fi una gran barbaritat no desitjada.