Corria un poc d’aire, les fulles dels arbres es movien una
mica i la brisa era molt agradable al capvespre després de tota la xafogor d’aquell
pesat dia d’estiu. El cel havia estat tot el dia gris, un cel negrós molt
encapotat, semblava que ens cauria sobre el cap, com una boina.
Quanta grisor, i quina exuberància de tristor he vist en les cares
de la gent amb què m’he creuat anant a comprar el pa. Sembla que portem en els
nostres rostres el pes de fets molt recents que han commogut a tothom. Volem
riure, necessitem no tenir por... la vida continua però les nostres cares
expressen ràbia, dolor, rebuig i molta tristesa.
És un estiu apagat, malenconiós, dolorós. En el meu cas s’han
ajuntat coses personals que no han acabat bé i han deixat la sensació de
pobresa d’esperit amb barbàries com el recent atemptat de Barcelona. Tot junt
difícil de manegar, però cal que la negror del dia no envaeixi el meu cor que
sempre ha tingut un ocell que canta, fins i tot en els dies més negres.
Aquesta grisor del dia em porta cap a la reflexió, vull
estirar el braç per a poder ajaurem al llit amb un matalàs d’estrelles i rumiar,
amb el mantell de la lluna com a flassada, què puc fer jo per estar content,
què puc retornar al món de tot allò que m’ha regalat al llarg de la meva vida.
No valen excuses, només sinceritat amb un mateix.
En el meu habitacle no hi ha portes, la llum sura per tot
arreu i l’aire i circula lliurament. No cal demanar permís per entrar, tot i
que en aquest moment estic sol.
Un gran espetec, com un tro enorme em fa obrir els ulls
inquiet, nerviós.
-On sóc, què ha passat, quina hora és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada