El dia es va fonent

El dia es va fonent, la llum es va tornant grisa cap a negre

mentre les branques dels arbres ballen al ritme del vent,

passen per davant de la meva finestra una parella caminant rítmicament

i jo estic escoltant Blue Interlude de Winton Marsalis

és el meu vermut abans del sopar.

Tinc ganes d’haver menjat frugalment, m’espera un llibre que em fa goig

aquelles paraules tan ben trobades,

aquella prosa seguida de paràgrafs inacabables que és tan gustós

però necessita païr-se, com tots els bon plats

i que es situa a la gola abandonant allà el regust, tan agradable, com si fos un bon raïm.

Les paraules m’acaricien i em transporten a paisatges, persones, situacions... 

recordo, de sobte, aquell poema de Brossa que em produir la sensació

de que cada mot havia estat cercat especialment per aquella línia

quin goig, quina sensació, quin plaer, quin privilegi ... QUE GRAN EL POETA

mentre hi anava pensant tenia a la mà aquella copa de blanc.

Deixo el llibre a la tauleta de nit, al costat un paper en blanc i un llapis

enfonso el meu cos entre els llençols de cotó que m’embolcallen

igual que ho fan les paraules que sento que m’escalfen més que la llar de foc

en aquest estat tanco els ulls, i elles – les paraules – dansen per mi allà davant

mentre vaig lentament aclucant els ulls els meus mots van acariciant-me la cara.

EM DORMO.