Tinc el cos esquinçat, m’han
esberlat els braços,
quant dolor.
Tinc el cor ple de
llàgrimes negres,
quanta angúnia.
Tinc el cervell
preparant-se per entomar la propera embranzida,
quanta violència de la
bèstia ferida que no sap fer res més que agredir.
Gent pacífica a la presó,
quanta injustícia.
Delinqüents econòmics
passejant pels carrers tan tranquils,
quanta por!
L’instin es rebel·la, no
entén d’amenaces sense fonament,
quanta necessitat de no deixar que ens trepitgin la dignitat!
Podran manllevar-nos els
diners,
quanta estultícia Déu meu!
Podran agredir-nos
físicament i trencar-nos ossos,
quanta barbàrie.
Però no podran treure’ns
les ganes de somriure ni de fer ironia,
quan ho intentin fracassaran,
aquestes són exclusivament nostres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada