El campanar, duna ermita
isolada en mig d’un prat,
estava ple de neu.
El degoteig de l’aigua
recordava els dies de tardor
en una imatge bucòlica
que la mainada mirava
estorada.
Un dels nens va pujar al
campanar
i va decidir llançar-se
davant l’esglai de tots,
el vermell anava
estenent-se entre la neu i el glaç.
Les dones varen abraçar
als nens i nenes,
instants després, sense
mirar enrere, van anar caminant
i en tornar a ser a casa, en
el poble el van trobar a faltar.
S’havia trencat el
somriure de tots,
l’alegria havia
desaparegut
uns ocells amb els seus
cants van retornar la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada