El ram d’aigua

El ram d’aigua va deixar la terra xopa,

i el prat feia aquella olor tan personal de després de la pluja.

Aquell capvespre fresc d’estiu ens havia regalat molts somriures, 

i el cos ho agraïa.

Aquell ram d’aigua, amb el cel roig de teló de fons

era aquella imatge que molts fotògrafs haguessin volgut captar.

Entre l’aiguat es veia caminar un home menut, eixut

anava sense paraigües ni gavardina i trepitjava la terra com si res.

Mirar aquest esdeveniment quotidià des de la finestra

era un gran plaer i un luxe.

Compartir aquella bellesa estètica del silenci només trencat per la pluja

és un gaudi només a l’abast dels que es permeten parar i observa.

Aquell vespre, quan era a taula davant el menjar

tenia el cos content, amb el desig de rebre aquella menja.

Aquell vespre, mentre menjava em sentia tranquil i relaxat,

preparat per la lectura primer i en acabat anar al llit.