Oblidat com aquella ostra en el mar
trepitjada per a tots
un se sent degenerar en aquestes selves càlides i
humides.
Des del pont del vaixell divisa el llunyà horitzó
sentint sobre les seves espatlles tota l’angoixa
que li ha provocat la tempesta salvatge.
Aquell mariner voldria capbussar-se per entre les ones
trencades
preguntar-los-hi les raons de la seva ira
i alhora voldria esdevenir ocell per preguntar als núvols
per la seva còlera.
Aquell mariner desitjaria tenir uns braços fortíssim
per en mig de tanta violència de la natura poder-se
aferrar a aquell tros de fusta
i que no fos escopit a l’aire com si fos una engruna de
palla.
Recordava la pèrdua d’un pescador a alta mar en un dia de
tempesta
la seva pell emmudia i es tornava eixuta i seca
la seva tristor no cabia en la immensitat dels oceans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada