Un enorme ram d’aigua baixava violentament per l’escala
de la nau,
les bigues de ferro treien les seves espases per lluitar
i no ser enderrocades
i evitar l’esfondrament de l’edifici de la provisió de
seguretat.
El riu d’aigua havia derruït tots els vidres de les
finestres
i navegava desbocada avançant sense contemplacions com si
fos un drac de destrucció,
com si fos l’amo mi senyor d’aquell espai i pogués
decidir-ne el seu futur.
La tamborinada ferotge entrava en coalició amb la instal·lació
elèctrica
provocant tots els desastres possibles, en mig de tot
allò un sol home en un racó,
quiet, sense a penes respirar per a no provocar les ires
d’aquell gegant.
Aquell home petit, únic vivent en mig d’un enorme espai
de solitud
obria els ulls per a poder contemplar com s’havia
desfermat aquella violència de la natura, captar-ho tot per si en sortia viu,
ni que fos el darrer vivent després del desastre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada