Bevia aigües que no li feien passar la set

Bevia aigües que no li feien passar la set,

prenia un pa insípid que li augmentava la gana

i congriava terribles enveges.

Estava pels ossos per ella, voldria estrenyi-la entre els seus braços,

delia per fer-ho. Com més evident era

més ella esdevenia absent, llunyana.

Com més li abellia beure l’aigua de la font de l’amor

més seca estava la seva gola i més eixut el seu cor,

perquè ella no feia sino escolar-se per l’infinit sense deixar rastre.

Com més perseguia aquella dona més es convertia en un miratge

I més s’esquinçava el seu pensament

i el seu cos es sentia erm, sense gota d’aigua, com la planúria en el desert.

De quin oceà calia beure per a carregar-se d’energia oportuna i poder-la posseir,

 on havia d’ofegar les penes per seduir-la amb un somriure en el moment adequat

quin arbre havia de trepar fins ala copa per a poder-la divisar des de la llunyania?