Tenia cos que vagava per les aigües serenes del llac

Tenia cos que vagava per les aigües serenes del llac

com si fos un peix en plena batalla per l’aliment.

Es debatia entre el malestar del cos adolorit

i el cor ple de ferides invisibles.

El seus cos recordava les ferotges queixalades de la sardina

el seu cor tenia gravat a la membrana la mirada insinuant de la balena.

Ambos estaven en una travessa creuant oceans

semblava que anaven plegats, mai coincidien.

Aquest deambular per llacs, oceans, rius,...

era la seva manera de cercar satisfacció, de tancar ferides d’anteriors batalles.

El problema era que quan el cos anava pel llac el cor anava pel núvols

des encontre continuat.

Un cant d’un pinsà els va fer veure on eren cadascun dels dos

es miraren desconcertats per la enorme distància, gairebé no es reconeixien.

El cant, inesperat per ells, d’una cigonya

fa que s’entra creuin una mirada que els dóna complicitat.