El seu cor era com una bardissa impenetrable

El seu cor era com una bardissa impenetrable

la seva ànima li demanava que fos com el vesc

en canvi el seu intel·lecte volia que fos volàtil com un núvol.

Ell es sentia, ara barra de ferro colat

a moments desorientat com un ferro roent perdut en l’univers

 i a estones dur per a suportar qualsevol embranzida.

En aquell segon, com si fos el temps d’un llamp,

es sentia com si estigues embolcallat per una heura d’espines

els ulls miraven en fora i només veia un túnel negre sense fi.

Intentava estirar el coll, el tenia més pesat i immòbil que una barra de ciment armat

els braços flotaven però xocaven amb l’heura d’espines

els peus restaven estàtics, parats, quiets.

Com continuar ...