El banc era a l’ombra del gran plataner,

jo estava allà assegut discernint si travessar o no la porta d’enfront.

Hi sentia veus, barreja de desig i crispació,

potser delien per veure’m, potser no.

Estava al centre la ciutat, passava gent per ací i per allà

però jo no sabia si entrar, estava absolutament desconcertat,

recordava fets recents on la meva conducta no m’agradava

sentia que havia actuat com a reacció instantània, impulsiu; sense més.

Em sentia aferrat al banc, com si fos impossible llevar-se

no m’abellia gens el meu ahir, calia esmicolar-lo encara que ara sembles un ferro ardent,

era imprescindible acceptar l’error, la lleugeresa d’actuació i continuar

no hi havia altre sortida.

Estiro el coll, sembla una barra de ferro; s’està fent de nit

intento moure les mans, apartar-les del banc,

de sobte em trobo tocant el timbre,

haurà estat una altre impuls sense cap reflexió?...