Deixa el passat enrere,
empeny la porta que el tanqui,
llença la clau en un gorg inassolible
i camina cap on et porti el vent
alça els braços i somriu.
Deixa el passat enrere,
empeny la porta que el tanqui,
obre finestres que airegin
l’espai i deixa entrar l’aire nou
mira cap a l’infinit i
allà on et dugui l’ocell cantaire ves-hi.
Deixa el passat enrere,
empeny la porta que el tanqui,
que la teva mirada
construeixi un nou espai i sigui la nova vivenda
on eixamplar les mires i
no hi hagi cap mena de paret ni porta.
Deixa el passat enrere,
empeny la porta que el tanqui,
arrelat a la terra amb els
ulls a les estrelles i mirant la lluna
xucla-li tota la sensibilitat i imbueix-te de la seva
energia per continuar camí.
Deixa el passat enrere,
empeny la porta que el tanqui
no t’aturis i fes que la
dubte et faci seguir cercant fins que els teus ulls riguin
allà on això succeeixi
atura’t, deixa un jaç a terra i descansa.
Et llegeixo...
ResponElimina