Quan em necessitava
jo no hi rea
Un cel molt gris, que enunciava una nit gelada
Un cel molt gris, que
enunciava una nit gelada
era la insinuació de la
seva solitud.
A les valls fondes del seu
rostre una ombra sagnava
com un submarí que esquiva
com pot l’esguard de la turmenta.
Ella era aquella barca que
rep la tamborinada
per causes absolutament
alienes
restant a alta mar tenint
que entomar
un ball agressiu amb les
forces escadusseres de les seves veles.
Alhora també era aquella
cornella negre
que s’aplegava en mig d’un gran estol d’altres
com ella
en la branca de l’avet que
es plegava sota tant de pes
davant les tombes del cementiri.
Amb aquell vent tan
violent, que amb un cel gris molt tapat
que amenaçava pluja i fred
decideix emprendre el vol
tota sola
fent front a aquella tempesta bròfega.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada