El pescador, temperat

El pescador, temperat

 infla les veles

Amb la bogeria a la mar arriba al banc de la fortuna

i torna a terra no sense dificultat.

El pescador, temperat

ha perdut bous i esquelles a la mar, alguns grans amics inclòs.

Però ell sempre torna a la seva estimada ... mar

que li dóna vida.

El pescador, temperat

sent la simfonia de les onades.

Els seus ulls s’omplen de llàgrimes

la seva companya de tota la vida l’ha hagut d’ingressar  a una residència.

El pescador, temperat

home dur i de ferro que ha fet front a les grans i difícils batalles de la mar!

Home que es fon com un terròs de sucre quan veu la decrepitud de la seva muller

i sap que mai tornarà a ser.

El pescador, temperat...

Oblidat com aquella ostra en el mar

Oblidat com aquella ostra en el mar

trepitjada per a tots

un se sent degenerar en aquestes selves càlides i humides.

Des del pont del vaixell divisa el llunyà horitzó

sentint sobre les seves espatlles tota l’angoixa

que li ha provocat la tempesta salvatge.

Aquell mariner voldria capbussar-se per entre les ones trencades

preguntar-los-hi  les raons de la seva ira

i alhora voldria esdevenir ocell per preguntar als núvols per la seva còlera.

Aquell mariner desitjaria tenir uns braços fortíssim

per en mig de tanta violència de la natura poder-se aferrar a aquell tros de fusta

i que no fos escopit a l’aire com si fos una engruna de palla.

Recordava la pèrdua d’un pescador a alta mar en un dia de tempesta

la seva pell emmudia i es tornava eixuta i seca

la seva tristor no cabia en la immensitat dels oceans.

ELLA, FONT D’INSPIRACIÓ

Ofego les meves penes en la immensitat de la mar

allibero energia amb la mirada al cel ple d’estrelles al capvespre

el meu món és la òrbita per on la meva ànima navega

el teu somriure son estels plens de llum en la nit.

La meva casa, una barca, navega pels núvols

amb les finestres ben obertes, per on corre l’aire

el embornals s’empassen l’aigua de la pluja sense dificultat

i jo assegut a la bancada acollia tot aquell raig d’energia que em regalava la natura.

La meva casa, una barca que vola

el teu somriure que ho omple tot

forma un univers enorme, ric d’estels,

un univers on la energia no té aturador, esdevenint font de transformació.

La seva casa, un avió que camina per les muntanyes

on les ales jugant a plegar-se i desplegar-se com di fossin triangles acolorits per Kandinski

els alerons es mouen com si fossin triangles blaus de Picasso fent-se l’ullet

tot això mentre travessa valls, escala parets i trepa per muntanyes.

La seva casa, plena d’energia neta

on he estat rebut amb els braços oberts

on he estat convidat a compartir llit i taula

on la generositat se m’ha mostrat de manera espontània.

TRIANGLE

Dos angles més un angle.

Tres angles sumats.

Un angle més dos angles.

Triangle.

Mirall, espill, lluna.

3 angles, 3 paraules, 3 imatges.

Triangle.

Un home, una dona, un animal.

3 caminars, 3 mirades, 3 sentiments.

Triangle.

Un pare, una mare, un fill.

3 necessitats, 3 vivències, 3 realitats.

Triangle.

Una dona, més una dona, més una altre dona.

3 amistats, 3 rivalitats?, 3 amors.

Triangle.

Un esperit, una sensibilitat, un desig.

3 sensibilitats, 3 tarannàs, 3 energies.

Triangle.

Un matrimoni, una parella homosexual, una parella bisexual.

3 lluites de poder, 3 maneres de relacionar-se, 3 conductes sexuals.

Triangle.

És possible que cadascú sigui una suma de triangles?

3 si, 3 no, 3 potser.

Triangle.

Cada triangle dins nostre és l’espill d’un món?

Quants mons, personalitats, sensibilitats... tenim cadascú?

3 com a mínim!

                   

                   

                   

                   

                   

                   

                  

Un enorme ram d’aigua baixava violentament per l’escala de la nau

Un enorme ram d’aigua baixava violentament per l’escala de la nau,

les bigues de ferro treien les seves espases per lluitar i no ser  enderrocades

i evitar l’esfondrament de l’edifici de la provisió de seguretat.

El riu d’aigua havia derruït tots els vidres de les finestres

i navegava desbocada avançant sense contemplacions com si fos un drac de destrucció,

com si fos l’amo mi senyor d’aquell espai i pogués decidir-ne el seu futur.

La tamborinada ferotge entrava en coalició amb la instal·lació elèctrica

provocant tots els desastres possibles, en mig de tot allò un sol home en un racó,

quiet, sense a penes respirar per a no provocar les ires d’aquell gegant.

Aquell home petit, únic vivent en mig d’un enorme espai de solitud

obria els ulls per a poder contemplar com s’havia desfermat aquella violència de la natura, captar-ho tot per si en sortia viu, ni que fos el darrer vivent després del desastre.

El ram d’aigua

El ram d’aigua va deixar la terra xopa,

i el prat feia aquella olor tan personal de després de la pluja.

Aquell capvespre fresc d’estiu ens havia regalat molts somriures, 

i el cos ho agraïa.

Aquell ram d’aigua, amb el cel roig de teló de fons

era aquella imatge que molts fotògrafs haguessin volgut captar.

Entre l’aiguat es veia caminar un home menut, eixut

anava sense paraigües ni gavardina i trepitjava la terra com si res.

Mirar aquest esdeveniment quotidià des de la finestra

era un gran plaer i un luxe.

Compartir aquella bellesa estètica del silenci només trencat per la pluja

és un gaudi només a l’abast dels que es permeten parar i observa.

Aquell vespre, quan era a taula davant el menjar

tenia el cos content, amb el desig de rebre aquella menja.

Aquell vespre, mentre menjava em sentia tranquil i relaxat,

preparat per la lectura primer i en acabat anar al llit.

Platja en negre nit

 El vol baix de l’esbart d’orenetes amb els seus cants plens d’inquietuds

fan preveure una tempesta d’aigua i pluja,

el capvespre té el cel ennegrit.

El quelea de bec vermell forma enormes bandades

amb desenes de milers que sobrevolen el mar africà

per sobre el buc negre de moltes barques abandonades a la platja.

Els calafats van tenir que fugir a mitja construcció

van ser assetjats i no van ni poder refugiar-se a les seves drassanes,

van fugir mar enllà amb les seves petites barques.

En les seves closques de nou a la deriva al mig de la tempesta a l’oceà atlàntic

també hi havia algun mestre d’aixa absolutament arraulit en algun racó

mirant de pensar alguna sortida per aquella inesperada situació.

 

L’ombra era allargada

L’ombra era allargada

anava prenent formes: insinuava, mostrava, o... deia.

L’ombra tenia el seu ritme

a voltes trepidant, a vegades pausat; sempre acompanyava.

Les ombres que xerraven des de l’estenedor

sempre contaven històries.

L’ombra de la seva barba sempre era juganera i riallera

sovint es col·locava calladament entre les altres; sempre volia estar present!

Ell era el mag de les ombres

algun cop havien pres vida pròpia i s’havia esmerçat per reconduir-les.

Les ombres, a ell, li deien coses

ell les escolta i es torna més savi.

El diàleg entre el mag i les seves ombres és constant

hi ha dies que les somnia.

Els seus diàlegs són brutals,

a vegades incomprensibles pels demés humans.

Una tarda, des d’un balcó l’ombra del pis de davant,

era una ombra femenina, se li va ocórrer preguntar:

Entens aquests nens de la plaça?

i la seva ombra, tot movent-se al ritme del vent, va dir: brif, bruf, braf.

Dedicat al meu amic, el mag de les ombres

Inspirat a en David, evolucionat pel Lain i acabat pel Davant (o potser pel darrera)