Els ulls em ploren,
mostren tota la meva indignació
cada llàgrima és la
germana bessona d’una gota de la pluja
Volen que tingui el cor
ple de negror,
com si fos carbó.
Volen que la por a un
accident em deturi i no surti de casa
per si em cau un balcó a
sobre i em mata.
Es creuen que la por en
forma d’amenaça de presó
farà que no sentim, que no pensem, que no
desitgem!
Ens volen parits pel seu
patró: dur, de ciment, de ferro roent
ens volen engabiar sent a
dins de casa sense que la música ens emocioni.
Es creuen que poden, ho
intenten a fe de Déu!,
fer que tots pensem com a ells els interessa.
Però s’han oblidat que som
persones, que tenim dignitat
s’han oblidat – no els
interessa gens!- que als pobles no se’ls pot trepitjar
i després fer-los callar. NO
SOM ELS SEUS ESCLAUS!
la nostre dignitat
personal no te preu, NO ES COMPRA NI ES VEN!.
Trobem-nos, cantem,
ballem, riguem
que sentin el nostre alè
darrere el seu coll.
Que visquin, vegin, sentin
que som molts milers
i que els falta els més
important, aprendre a dialogar.
