La mirada
travessava mars i muntanyes
mentre la ment
volava a horitzons més llunyans
i estava en
aquella inhòspita estació
esperant el nou
viatge…
l’energia del seu
cos li deia: marxa, cerca nous horitzons
son possibles
però la seva ànima
li aconsellava quedar-se
i guardar com un
cofre molt valuós allò que tenia.
Valorava, i molt!,
allò que tenia
es sentia feliç,
com feia temps que no es trobava
però un ocell, amb
el seu cant, l’empenyia cap a altres terres
va agafar el tren
que poca estona més tard va passar.
Va asseure’s i va
obrir la finestra perquè entrés aire fresc
mirava a través
del vidre el llunyà horitzó, molt llunyà,
perquè era en unes
contrades de grans planícies
va tancar els ulls
uns instants.
El tren arriba a
la propera estació, obre els ulls
agafa la maleta,
corre i baixa a darrera hora,
abans de que
tanquin les portes, a l’andana
per esperar el
proper tren de retorn.
El cor li diu que
vol estar amb la persona que l’ha deixat marxar lliurament
vol emprendre
viatge amb ella, no quedar-se on són
al seu costat es
sent capaç de superar qualsevol situació,
ha constatat que
necessita fer aquest viatge amb ella.
