Pujo al tren

Pujo al tren, que travessa llargues planúries,

resto amb l’espatlla ben recolzada

els ulls es clouen igual que a ple hivern tanquem les finestres al capvespre.

Sona de fons una música de piano – sembla El Concert de Colònia de Keith JARRETT-

em deixo portar i em venen les imatges d’aquell somriure sota un cabell blau

d’aquella mirada tan plena de tendresa.

Plena del desig de menjar-se la vida a cullerades, de menjar-se-la  sense aturador, aquella complicitat amb qui l’acompanya, amb una mirada en tenen prou.

Ho he vist vàries vegades a la plaça.

Aquella mirada que hauria volgut tenir per a mi,

robar-la ni que fos un instant

perquè altre volta quedés registrada en la caixa de la memòria què és la nostre pell.

Els anys no passen en debades, però aquestes mirades a dos

em segueixen produint una enorme satisfacció

entravessaran de ben segur roques granítiques i continuaran el seu viatge

Com el tren continua també,

SEMPRE, el seu viatge

encara que a voltes no sapiguem cap on es dirigeix.

EL TEMPS

El temps s’esmuny entre els dits

és com aquella trepadora que t’atabala perquè et deixa sord

és com entrar en un túnel negre, que un cop dins no saps cap on dirigir-te.

El temps no entén de raons però sovint et posa davant del teu mirall

és el moment, sovint un moment molt dur, que enfronta el desig amb la realitat

és el moment que el desig i la raó no sempre es troben.

El temps, a voltes, és la fulla de la tardor caient cap el terra

és també aquella barra de ferro colat, pesada, que t’ha deixat una dura senyal

és també aquella pomada natural que cura la pell i dóna saviesa.

El temps pot esdevenir el nostre mestre  amic aportant-nos coneixement

és aquell company de viatge que creuades algunes etapes t’empeny a ser autèntic

és aquell company de viatge que cap a la fi de la cursa t’empeny a ser tu mateix.

Dia solejat

Dia solejat, cel net de núvols

aparentment atmosfera nítida

però el pes sobre les meves espatlles

és el d’una roca de moltes tones

que no es veu però hi és.

Quin és aquest dolor?

d’on ve?

què o qui està oprimint la meua espatlla?

qui s’atribueix el dret de decidir com he de caminar?

a qui molesta que camini per allà on desitgi?

El poder que no té raó té una cara falsa

és un ninot al que fan donar la cara

com un titella de guinyol

del guinyol de la vida

d’on volen treure’ns la capacitat de riure i ser dignes.

Però aquest poder de darrera les bambolines

esdevindrà a la fi  un tarró de sucre fos si no té memòria i recorda

el que Sèneca va dir a dir a Neró:

“el meu poder radica en la teva por

si tu no tens por jo ja no tinc por

Volen que no pugui riure

Volen que no pugui riure,

desitgen enterbolir el meu cervell,

pretenen imposar-nos el pensament únic,

a més ho fan en nom de la democràcia.

Ratlla amb el feixisme i són hereus del franquisme.

El meu somriure és meu per molt que els molesti no poder-me’l arrabassar,

la capacitat de decidir és meva perquè penso per mi mateix,

mai assoliran  que pensi el que ells volen,

la terra és del pagès, el remat del ramader, la indústria de l’empresari i els treballadors.

Voler decidir per nosaltres, ratlla amb el feixisme i ells són els hereus del franquisme.

El meu somriure els molesta, és un problema seu,

el meu cervell està ple de colors: els verds de la natura, el roig de la passió,... el seu sempre és negre

que pensi els altera, que aprenguin a fer-ho ells,

és la força de la raó vers la raó de la força, no saben dialogar amb la pau i si amb la guerra.

Ratlla amb el feixisme i són hereus del franquisme.

NO ENS TREURAN LA DIGNITAT

Tinc el cos esquinçat, m’han esberlat els braços,

quant dolor.

Tinc el cor ple de llàgrimes negres,

quanta angúnia.

Tinc el cervell preparant-se per entomar la propera embranzida,

quanta violència de la bèstia ferida que no sap fer res més que agredir.

Gent pacífica a la presó,

quanta injustícia.

Delinqüents econòmics passejant pels carrers tan tranquils,

quanta por!

L’instin es rebel·la, no entén d’amenaces sense fonament,

quanta necessitat  de no deixar que ens trepitgin la dignitat!

Podran manllevar-nos els diners,

quanta estultícia Déu meu!

Podran agredir-nos físicament i trencar-nos ossos,

quanta barbàrie.

Però no podran treure’ns les ganes de somriure ni de fer ironia,

quan ho intentin fracassaran, aquestes són exclusivament nostres.

El dia es va fonent

El dia es va fonent, la llum es va tornant grisa cap a negre

mentre les branques dels arbres ballen al ritme del vent,

passen per davant de la meva finestra una parella caminant rítmicament

i jo estic escoltant Blue Interlude de Winton Marsalis

és el meu vermut abans del sopar.

Tinc ganes d’haver menjat frugalment, m’espera un llibre que em fa goig

aquelles paraules tan ben trobades,

aquella prosa seguida de paràgrafs inacabables que és tan gustós

però necessita païr-se, com tots els bon plats

i que es situa a la gola abandonant allà el regust, tan agradable, com si fos un bon raïm.

Les paraules m’acaricien i em transporten a paisatges, persones, situacions... 

recordo, de sobte, aquell poema de Brossa que em produir la sensació

de que cada mot havia estat cercat especialment per aquella línia

quin goig, quina sensació, quin plaer, quin privilegi ... QUE GRAN EL POETA

mentre hi anava pensant tenia a la mà aquella copa de blanc.

Deixo el llibre a la tauleta de nit, al costat un paper en blanc i un llapis

enfonso el meu cos entre els llençols de cotó que m’embolcallen

igual que ho fan les paraules que sento que m’escalfen més que la llar de foc

en aquest estat tanco els ulls, i elles – les paraules – dansen per mi allà davant

mentre vaig lentament aclucant els ulls els meus mots van acariciant-me la cara.

EM DORMO. 

Lliscava l'aigua

Lliscava l’aigua pel seu cos,

igual que els rius l’aigua ascendia fins al cim

cercant superar aquell mugró

 i baixava per la faldilla d’aquella muntanya corporal.

Els seus llavis recollien aquell bosc de sensualitat

sense a penes tocar-la, i cercaven sentir els seus brams sexuals

igual que gaudeix quan sent de vell matí cantar els ocells

quan rodejava la seva cova aturant-se sempre a un mil·límetre.

Les seves mans, untades de suc de maduixa,

apareixien i desapareixien creant un univers d’olors excitants

fins que decidien obrir amb els seus dits aquella cova

per penetrar-la amb el seu sexe dur.

La follia de brams

que brollava d’aquells cossos rebolcats sobre les rajoles

que en aquell moment no tenia fi

era el cant més brutal mai escoltat.

Ha vingut

Ha vingut,

ha marxat,

després he plorat.

Els ulls miraven a l’infinit,

només veien una paret de ciment negre,

ara ja ni puc plorar.

Vaig al llit,

no dormo, no descanso, ...

tinc el cos com una barra de ferro.

Escolto el cor,

bombeja a tota velocitat, ...

aviat explotaré.

Era un mal moment

Era un mal moment, portava setmanes bastant trist, les seves coses no havien funcionat, es sentia com un tren descarrilat sense via per on circular. El seu cervell era com una massa  de ciment armat per on cap neurona tenia el més mínim moviment. Obria la finestra, era un dia de vent, i a ell li semblava que feia una xafogor que l’asfixiava. No tenia via i això el turmentava, estava tan descol·locat com aquell maquinista que conduint ell el tren ha tingut un accident on hi ha hagut morts. Immòbil, sense saber com reaccionar, amb la mirada perduda al fons i el cos ple d’angúnia.

Silenci al seu voltant, tensió en el seu cos. Sentia els peus com si fossin una barra de ferro que pesava una tona, impossible moure’s, els braços  feien l’intent de posar-se en marxa però era impossible, els dits plens d’esquerdes en les gemes que produïen dolor.

Sona una música i se li tapen les orelles, no sent res, no pot sentir res més que el so d’un brunzit d’abelles en el seu cervell. Veu passar un ocell i els ulls es tanquen, no pot obrir-los i la única visió que li queda és una paret negre de la que no pot escapar.

Es desperta sobresaltat, on és, quin dia és, què ha passat?

Un dia gris

Corria un poc d’aire, les fulles dels arbres es movien una mica i la brisa era molt agradable al capvespre després de tota la xafogor d’aquell pesat dia d’estiu. El cel havia estat tot el dia gris, un cel negrós molt encapotat, semblava que ens cauria sobre el cap, com una boina.

Quanta grisor, i quina exuberància de tristor he vist en les cares de la gent amb què m’he creuat anant a comprar el pa. Sembla que portem en els nostres rostres el pes de fets molt recents que han commogut a tothom. Volem riure, necessitem no tenir por... la vida continua però les nostres cares expressen ràbia, dolor, rebuig i molta tristesa.

És un estiu apagat, malenconiós, dolorós. En el meu cas s’han ajuntat coses personals que no han acabat bé i han deixat la sensació de pobresa d’esperit amb barbàries com el recent atemptat de Barcelona. Tot junt difícil de manegar, però cal que la negror del dia no envaeixi el meu cor que sempre ha tingut un ocell que canta, fins i tot en els dies més negres.

Aquesta grisor del dia em porta cap a la reflexió, vull estirar el braç per a poder ajaurem al llit amb un matalàs d’estrelles i rumiar, amb el mantell de la lluna com a flassada, què puc fer jo per estar content, què puc retornar al món de tot allò que m’ha regalat al llarg de la meva vida. No valen excuses, només sinceritat amb un mateix.

En el meu habitacle no hi ha portes, la llum sura per tot arreu i l’aire i circula lliurament. No cal demanar permís per entrar, tot i que en aquest moment estic sol.

Un gran espetec, com un tro enorme em fa obrir els ulls inquiet, nerviós.

-On sóc, què ha passat, quina hora és.

Mutar

L’aigua i les gran pedres baixaven arrastrades per una força sobrenatural, semblaven una rambla de gent en dia de festa saltant embogida per algun estrany misteri. Tota aquella força de la natura humana feia por, podia esdevenir una gran catàstrofe.

Jo, perdut, era allà en mig tot estirant els braços perquè les mans poguessin abraçar la lluna. Els meus braços eren com unes enormes barres de ferro colat volent convertir-se en alumini per a ser més flexible i assolir el meu objectiu. Quasi hi era a tocar quan un esclat de so – enorme, com mai vist – va esclatar, tant fort que gairebé els esberla els delicats timpans de l’orella.

Capficat en el meu intent per assolir la lluna amb els braços em va passar per alt que les meves extremitats havien mutat i havien esdevingut unes extremitats de foc. L’horror va ser total ja que cremava tot allò que s’acostava.

Ferro, alumini, foc... a la fi una gran barbaritat no desitjada.

Rutina

Havia xerinola al carrer, era a tocar del 15 d’agost, i com en molts altres pobles aquell dia estaven de festa major a la seva vila. De bon matí – cap allà a les 7 – havia sortit a fer una passejada, li agradava veure despertar el dia i observar com el personal anava donant vida a aquella contrada; a més per la seva mala circulació – que sobre tot afectava a les seves cames -  li anava molt bé.

Estava tristoi perquè aquell estiu havien succeït coses que l’apanaven, una vegada més havia observat que els instints del ser humà, com a individualitat, sovint són molt baixos. Les ànsies de poder, sigui en l’estadi que sigui – sovint quan es tracte de nivell baixos o mitjans aquest es manifesta  amb formes molt més agressives i desencertades - , les necessitats de ser vist, de ser aclamat, aplaudit, ... fan que les persones actuem de maneres molt desencertades i incoherents. Tot això li passava pel cap aquell matí d’agost caminant sota un cel blau i amb una brisa que acaronava les seves galtes, de sobte va veure un ocell que el va entretenir amb el seu vol plàcid anant d’arbre en arbre.

-          Bon dia, li va dir una passavolant.

Però ell no va respondre, no pas per despit ni per mala educació, sinó perquè no l’havia sentit degut a que anava encaboriat amb les seves coses.

Un altre vilatà, que anava amb el seu gos que lladrava, també el va saludar. Aquest cop si que va respondre ja que l’animal l’havia deixondit i  retornà a la realitat d’aquell moment. Demanà disculpes del seu capficament i xerrar una estona.

Minuts més tard tornà a caminar i es dirigí al forn, li agradava comprar el pa quan la botiga encara feia l’olor del for de llenya, aquell pa li semblava una delícia.  I com estava fet amb llevat mare  a més de ser molt bo li durava més. Amb el pa sota el braç va anar cap a casa. Obre la porta i va directe a la cuina, cafetera en marxa, mentre es prem un suc de taronja amb llimona, es torra dues llesques, treu embotit i tomàquet de sucar de  la nevera i pren el vi negre. Ho posa tot as la taula i tan prompte el cafè està fet l’aboca a la tassa amb una mica de llet i a esmorzar s’ha dit.

Una volta ha acabat retira tot de la taula, una dutxa, es vesteix i surt al carrer cap a la feina, que tot i ser mes d’agost li tocava anar-hi. Ell, així li agradava, solia fer les vacances al mes de setembre. Aquesta rutina del matí el feia anar cap a la feina amb energia i l’ajudava molt a passar les males estones  i treure’s cabòries del maginet. 

l'obrador

Va posar la clau al pany, va donar dues voltes cap a l’esquerra i la porta de l’obrador es va obrir. El primer que va fer, fins i tot abans d’obrir el llum i les persianes perquè entres la llum, va ser engegar l’equip de música – va sonar “Power” de Marcus Miller-. Amb aquesta música animosa va anar obrint les persianes perquè la llum donés de ple sobre el taulell que hi ha havia al centre.

Seguint aquell ritme, mentre l’olor de la farina, de l’oli, de les espècies... penetraven per les seves narius anava posant tot en ordre per a poder començar la feina. Volia començar el dia amb un ritme tranquil però no perdre el temps. Calia servir una comanda al capvespre i el més calent estava a l’aigüera.

Un cop tenia sobre el taulell tots els ingredients per a fer la massa va decidir canviar la música per una més pausada. Ara va posar un CD de Winton Marsalis: “Blue interlude”. En aquell moment els sol donava de biaix on havia de treballar, calia apressar-se aviat faria calor i fóra bo que la massa ja estigués descansant. Així que farina, aigua... i a pastelejar per a fer la massa, ho feia mecànicament de tantes vegades que l’havia fet – podria fer-la amb els ulls clucs i de ben segur que li sortiria igual de bé, o sigui molt bé -Mentre anava donant-li, la massa anava espessint i prenent la textura que volia, li van venir al magí el records d’una excursió, on una nit van observar una pluja d’estels que la va deixar bocabadada. Repassava mentalment amb qui havia compartit aquell moment íntim i tan agradable: hi havia aquell vailet de la camisa a quadres, que no coneixia, la Rosa, tant xerraire i desbocada com sempre – va caldre fer-la callar- , una molt bona amiga amb qui havia tinguts tan llargues ei interessants converses – sabia escoltar quan calia i donar el seu parer quan era requerit, sempre molt prudent però atenta al que necessitaves d’ella – que es deia Maria. Tancar els ulls i veia aquell llac, aquella pluja d’estels d’una nit de temperatura molt agradable... de sobte torna a la realitat i es dedica exclusivament a la massa, aquesta vegada si es descuida, tot i que no havia deixat de feinejar amb les mans,  no s’atura quan devia i la pífia. Tenir que tornar a fer la feina hagués esta un destorb i un problema de temps, anava amb el temps just.

Canvi de música, amb més acció per a donar un poc de marxeta. Ara decideix posar un Cd de Pat Metheny, i va d¡aquí cap allà fent tot el que havia de fer fins a tenir la massa apunt per descansar. L’embolica en un drap de cotó net i l’entra la nevera, al prestatge d’abaix, uns 15 minuts. Mentre ha estat preparant totes les espècies i ha deixat macerant alguns formatges i verdures. S’asseu un moment en un tamboret, i sense adonar-se’n baixa pels graons d’un son irresistible i comença a respirar a fons amb els ulls clucs i els colzes recolzats en el taulell.

De sobte sonà un timbre, obrir els ulls i es preguntà on sóc, quina hora és, què faig... Reacciona i observa que és un so de la nevera, torna a la realitat, lentament s’acosta al frigorífic, l’obre i agafa la massa.

Les seves mans

De les seves mans en brollava una energia que dominava la fusta

del seu cap emanava un dibuix de pulcritud i exactitud increïbles

i els seus ulls s’il·luminaven.

El seus ulls cantaven simfonies

 que les seves mans domaven

 i el seu esperit transformaven el quelcom concret i harmònic.

La música l’empenyia a continuar, fos la fusta verda o mig seca,

havia de tenir-la al punt d’humitat perquè sonés com calia i

era aquí quan la seva voluntat de ferro intervenia fins assolir la forma necessària.

Tota aquella energia perquè la música ens marqués la pauta,

els sons que emetien aquell instrument

que les seves mans, els seus ulls i el seu cervell havien creat.

ENSIBORNAMENT

Volien ensibornar-me

però mai ho assolien,

estava atent i responia immediatament.

Un dia vaig despertar-me

amb mig cervell negre,

pensava rar.

L’endemà en desensopir-me

tres quartes parts del meu cervell eren negre fosc, com el carbó,

pensava lent... i malament.

En deixondir i traspassar les portes del somni

vaig revifar i el pensament se m’aclarí, com el cel després de la tempesta,

i vaig capir que era el meu cervell qui volia ensibornar-me.

El que cali fer era, doncs, molt clar, no fer-li cas

i continuar escoltant la intuïció

que, molt sovint, quan l’escoltem ens marca la direcció.

El núvol gris

El núvol gris m’acull com un llit tou

on m’estiro amb les mans a l’infinit

i els ulls trametent una mirada que ho embolcalla tot.

El núvol gris ajaça el negre dubte

 que s’esmerça en discernir-ne la sortida, potser possible,

amb l’angúnia de no trobar-la.

El núvol gris esclata en mig de la ventisca

i esdevé un univers de gotes pesades

per on navego sense brúixola, perdut.

El núvol gris ha desaparegut  

estic volant sense destí

 amb la por d’estavellar-me amb els altres cossos que em passen al llindar de la meva pell.

Núvol gris no hi ets!

perquè m’abandones, no em deixis en aquesta hora indecisa

que encara ni us sé enyorar.

LA VELLETA I EL SOMRIURE

Les habitacions estaven amb les persianes baixades

 des de el final de la tarda.

Al capvespre l’estufa em feia companyia

tenia el cos calent però el cor gelat.

Vaig dormir amb el cos calent

escoltant la ràdio fins el darrer instant.

En apagar-la la deixo sota el coixí perquè no caigui a terra

en despertar-me les finestres tenien els vidres molls de la humitat.

Esmorzo amb el cap ple de preguntes

necessito trobar respostes.

Mentre esmorzo veig que el sol va despuntant i els ocells van cantant

I jo començo a fer tasques concretes per coses immediates.

Cal que els arbres em permetin veure el bosc

cal que a no tardar doni respostes a les preguntes de l’esmorzar.

I a més és necessari fer-ho amb un somriure

 trobar respostes és sempre una alegria a més d’una necessitat.

Ara, mentre sento cantar els ocells, recordo aquella velleta

que un matí pujant pel carrer major  caminava a poc a poc i amb un somriure a la cara.  

Aquella entranyable senyora que no sap fins a quin punt s’havia ensenyorit del meu cor

 i que em va omplir el cos d’alegria provocant-me un somriure.

El llit

Temps a que el llit m’ha semblat un dels millors invents de la humanitat. Quin nen no ha saltat sobre el llit com si estigues en el millor circ del món, sota l’esglai de la mare mentre veia el nen per terra o el somier destrossat, i baix la seva decepció no succeïa ni una cosa ni una altre. Quin adult no ha acumulat en el llit bona quantitat de somnis, que sovint eren la projecció de les seves quimeres no realitzades? Quin nen no ha cridat a la seva àvia perquè li expliqués un conte per adormir-se? Qui no ha flirtejat, ni que sigui mentalment, en aquell joc sexual que mai s’ha atrevit a dur a terme?...

És casual que els psicoanalistes situïn als pacients tombats en un llit, ni que sigui amb forma de baiard d’hospital, tot sovint amb la capçalera una mica alçada?... El llit és una de les eines millors per a poder-nos conèixer. Aiiii si els llits parlessin... ni que fos de les engrunes de pa que allà han quedat després d’un esmorzar...

Tots tenim el nostre llit de secrets, tots sovint allà hem   embolcallat les nostres intimitats més íntimes. Aiiii si els llits parlessin... El meu llit em porta a abraçar amb alegria els follets del bosc que en ell fan saltirons, follets plens d’alegries és clar! El meu llit em porta a mirar amb tendresa per la finestra  els freds despertars de l’hivern o la joia de la tardor veient volar fulles. El meu jas té el somni de que a ple estiu a sota d’ell pugui haver-hi una banyera d’aigua freda que auto alimenti un matalàs d’aigua de forma automàtica.

El meu llit a voltes es fa gran i li costa molt tornar a ésser un poc més petit, per a tornar-lo a les dimensions desitjades dóna molta feina. Demana molts i molts sacrificis, esforços mentals i esforços físics, que en alguna ocasió han portat fins i tot a l’auto control o auto repressió. Clar, el meu llit no és estàndard i és personal e intransferible. Evidentment, no hi ha el més mínim dubte... que estic parlant dels meus michelins, la meva intransferible panxa que és aquell llit que quan caic a terra  fa de matalàs perquè no em trenqui res.

Era el matí i a l’estació havia molta gent

Era el matí i a l’estació havia molta gent,

en mig de la negror de l’hora jo sol en un racó

em mirava en el meu mirall de solitud.

La negror de l’hora anava envaint el meu jo,

tots i els “bon dia” la meva solitud em pesava

com si fos el bastaix d’un gran roc a l’esquena.

Sentia com si tot el pes del tren anés sobre les meves espatlles,

quin deure col·lectiu m’havia ajaçat per a mi?

quina auto obligació pesava tant que sentia els meus llavis prop de terra?

Tants coneguts en aquell tren de la esperança,

tantes rialles em dirigien, i en canvi jo sentia aquell pes

 insuportable, feixuc i de molt difícil digestió.

De les ombres més fosques a la llum

De les ombres més fosques a la llum,

de la caverna més profunda a la superfície,

de la cova més negre al soterrani més fosc,

és així, com sentia el meu viatge incert,

allò que altres potser en diuen realitat.

Aquest descobriment de tota la gama de grisos i negres,

aquest viatjar per mons tan profundament obscurs,

aquest – a voltes- caminar sense saber on vas i perquè

m’ha fet sentir, notar, palpar,...

el gran valor de la companyia que m’ha permès...

Tornar a gaudir dels verds, marrons, blancs, grisos,

que ofereix la natura... o sigui el nostre espill,

o sigui la nostra vida i tronar a trobar-li sentit i goig,

aquesta energia que m’ha fet ressorgir de les mes cavernes anímiques

jo avui li poso nom: AMISTAT.