Les pedres amb els temps es deterioren

però es mantenen fermes.

Els homes amb els segles fan veure que freturen

però continuen igual.

La natura evoluciona,

l’home no entén res, i

a cada època crea els seus esclaus

per estúpides necessitats de poder.

El cel, les estrelles, la lluna, el vent

ens regalen la seva espontaneïtat

i els homes responen a canonades

carregant-se l’equilibri natural de l’univers

Tenia el cos de la dona davant seu

Tenia el cos de la dona davant seu

estirada sobre aquella taula asèptica

era un cos espectacular que podria ara mateix estar provocant luxúria.

Ell, despert, amb el bisturí a la mà

ella, allà estirada, apunt de rebre una intervenció

sent el seu cos la caixa de vellut on es guardava tots els seus records.

Ell sabia de l’enorme patiment i dolor de la dona que tenia davant

se li posava la pell de gallina en recordar el que ella li havia confessat feia poc

que la mort li semblava una aigua mansa on poder reposar definitivament.

Temia menys a la mort que a mi

Temia menys a la mort que a mi,

les melodies que volen fer vibrar les cordes del meu sentiment

estan adormides

i el meu somriure feia olor a bisturí.

La meva mirada era capaç de cremar-ho tot,

el negre al costat d’aquella ferralla era el color de la alegria

dins meu només corrien sensacions de decrepitud i la meva decepció era molt gran,  

de jove havien intentat fer-me creure en la justícia social.

Només sentia sorolls de destrucció,

al meu entorn només hi veia impossibilitats

res per a mi, en aquell moment, era possible i positiu,

perquè havia de voler agitar-me cada dia?

Jo trobava el mateix sentit a aquesta vida que al suïcidi

per a res tenia marcs de referència que en aquell moment em servissin

perquè continuar, o perquè plegar? No ho sé,

l’únic que crec que em feia continuar era la llum d’aquell raig de sol sobre un arbre.

Serà suficient?...