LA VELLETA I EL SOMRIURE

Les habitacions estaven amb les persianes baixades

 des de el final de la tarda.

Al capvespre l’estufa em feia companyia

tenia el cos calent però el cor gelat.

Vaig dormir amb el cos calent

escoltant la ràdio fins el darrer instant.

En apagar-la la deixo sota el coixí perquè no caigui a terra

en despertar-me les finestres tenien els vidres molls de la humitat.

Esmorzo amb el cap ple de preguntes

necessito trobar respostes.

Mentre esmorzo veig que el sol va despuntant i els ocells van cantant

I jo començo a fer tasques concretes per coses immediates.

Cal que els arbres em permetin veure el bosc

cal que a no tardar doni respostes a les preguntes de l’esmorzar.

I a més és necessari fer-ho amb un somriure

 trobar respostes és sempre una alegria a més d’una necessitat.

Ara, mentre sento cantar els ocells, recordo aquella velleta

que un matí pujant pel carrer major  caminava a poc a poc i amb un somriure a la cara.  

Aquella entranyable senyora que no sap fins a quin punt s’havia ensenyorit del meu cor

 i que em va omplir el cos d’alegria provocant-me un somriure.

El llit

Temps a que el llit m’ha semblat un dels millors invents de la humanitat. Quin nen no ha saltat sobre el llit com si estigues en el millor circ del món, sota l’esglai de la mare mentre veia el nen per terra o el somier destrossat, i baix la seva decepció no succeïa ni una cosa ni una altre. Quin adult no ha acumulat en el llit bona quantitat de somnis, que sovint eren la projecció de les seves quimeres no realitzades? Quin nen no ha cridat a la seva àvia perquè li expliqués un conte per adormir-se? Qui no ha flirtejat, ni que sigui mentalment, en aquell joc sexual que mai s’ha atrevit a dur a terme?...

És casual que els psicoanalistes situïn als pacients tombats en un llit, ni que sigui amb forma de baiard d’hospital, tot sovint amb la capçalera una mica alçada?... El llit és una de les eines millors per a poder-nos conèixer. Aiiii si els llits parlessin... ni que fos de les engrunes de pa que allà han quedat després d’un esmorzar...

Tots tenim el nostre llit de secrets, tots sovint allà hem   embolcallat les nostres intimitats més íntimes. Aiiii si els llits parlessin... El meu llit em porta a abraçar amb alegria els follets del bosc que en ell fan saltirons, follets plens d’alegries és clar! El meu llit em porta a mirar amb tendresa per la finestra  els freds despertars de l’hivern o la joia de la tardor veient volar fulles. El meu jas té el somni de que a ple estiu a sota d’ell pugui haver-hi una banyera d’aigua freda que auto alimenti un matalàs d’aigua de forma automàtica.

El meu llit a voltes es fa gran i li costa molt tornar a ésser un poc més petit, per a tornar-lo a les dimensions desitjades dóna molta feina. Demana molts i molts sacrificis, esforços mentals i esforços físics, que en alguna ocasió han portat fins i tot a l’auto control o auto repressió. Clar, el meu llit no és estàndard i és personal e intransferible. Evidentment, no hi ha el més mínim dubte... que estic parlant dels meus michelins, la meva intransferible panxa que és aquell llit que quan caic a terra  fa de matalàs perquè no em trenqui res.

Era el matí i a l’estació havia molta gent

Era el matí i a l’estació havia molta gent,

en mig de la negror de l’hora jo sol en un racó

em mirava en el meu mirall de solitud.

La negror de l’hora anava envaint el meu jo,

tots i els “bon dia” la meva solitud em pesava

com si fos el bastaix d’un gran roc a l’esquena.

Sentia com si tot el pes del tren anés sobre les meves espatlles,

quin deure col·lectiu m’havia ajaçat per a mi?

quina auto obligació pesava tant que sentia els meus llavis prop de terra?

Tants coneguts en aquell tren de la esperança,

tantes rialles em dirigien, i en canvi jo sentia aquell pes

 insuportable, feixuc i de molt difícil digestió.