El poder és obscur i tèrbol

El poder és obscur i tèrbol

camina pel soterranis com si fos el carrer

camina pel núvols com si fos casa seva.

El poder és obscur i tèrbol

signa sentències mentre esmorza

signa contractes multimilionaris mentre dina.

El poder és obscur i tèrbol

et somriu davant la cara

et somriu mentre maquina com alienar-te.

El poder és obscur i tèrbol

t’empeny a fer coses que després fa servir

t’empeny per donar-te garrotades i abatre’t.

El poder és obscur i tèrbol

camina per les teulades

camina per les gran avingudes.

El poder és obscur i tèrbol, camina per on l’interessa

més enllà de la legalitat

més enllà del respecte.

Les paraules

Les paraules caminen per les teulades

buscant el seu espai

perquè ningú prevariqui amb elles

Les paraules caminen pels boscos

cercant, com els rius, el seu camí natural

perquè ningú les perverteixi.

Les paraules caminen per les estrelles

escorcollant, sense intermediaris, 

perquè volen mostrar-nos els nostres cossos.

Les paraules caminen pel firmament

esbrinant entre elles com situar-nos davant l'espill 

per fer-nos avançar i esdevenir un poc savis.

Les paraules caminen per l’univers

sanglotant sense fi

perquè no volen devenir objecte d’escarni.

Sento el brogit de la pluja nocturna

Sento el brogit de la pluja nocturna

veig la cortina de gotes daurades davant del fanal

el riu de l’aigua pel carrer s’emporta les energies negatives

i el vent aireja  les cases, no fa tanta calor.

L’espetec de les gotes en xocar a terra trenca el meravellós silenci de la nit

però ho fa de manera harmònica creant una simfonia natural

que acompanya plàcidament el dormir al llit

i ens empeny cap una respiració natural i relaxada.

Els llops no udolen, estan en la seva calma també

la muntanya i els prats no es queixen

reben la pluja com el gran manà

i els camins son transitats per l’aigua que empren les seves rieres naturals.

L’aigua és vida, és sensibilitat, intuïció

l’aigua és coneixement, descoberta

l’aigua és percepció i proposta

l’aigua és un bé que l’home ha de preuar.

El núvol

Aquell conjunt de gotes d’aigua, de color blanquinós

que es traslladava per sobre les cases i ela arbres

inspirava una pluja de sensacions.

Vaig tenir un calfred, notava els ossos freds

en canvi al meu voltant anaven amb samarretes de màniga curta

i els ulls de la gent reien.

De sobte, de manera inesperada

sento que algú em mira fixament amb un tímid somriure

que sembla convidar-me a dirigir-m’hi.

Accepto el repte, i torno un somriure lleu 

alhora faig un gest amb les espatlles a conseqüència del fred que sento

i retorno una mirada instigadora, provocativa.

Comença a ploure, els ulls del meu interlocutor somriuen més

jo tinc més fred, la humitat m’ha calat fins els ossos

però aguanto amb una mira expectant.

Ella resta colgada d’aigua, no li preocupa el més mínim

a mi el fred que sento em fa encongir el cos

però retorçat i tot li llenço una mirada desafiant.

EL SALTATAULELLS

Aquell saltataulells, encarregat de dur els encàrrecs estava sorprès

a l’altre costat d’aquell meravellós taulell de fusta de pi

ribetejat per un llom de fusta de caoba

hi havia una dona amb uns ulls plens de sensualitat.

Al seu costat un home, elegant per la seva mirada

també trametia un sensualisme cultivat

com el raïm i el blat en plena expansió

al ritme d’aquella aigua beneïda que queia del cel.

I del vent que feia que volessin com l’au més sàvia i suggestiva

aquella femella amb aquell home ple de sensualitat al costat

creixia esdevenint una muntanya del tot atractiva pels homes

i deixava anar aquells efluvis que la fan irresistible.

Ni una paraula, el saltataulells havia obert els ulls com taronges

no volia perdre’s cap mirada , desitjava captar-ho tot al vol

el més mínim moviment d’aquells ulls

que per ell eren com el vent que t’acarona la cara en ple estiu.

Va sortir de la botiga primer l’home

després aquella dama misteriosa, sensual i atractiva

i en acabat  el saltataulells darrere que va observar

com ell i ella havien pres cadascú el seu camí sense dir-se ni un sol mot.

Era tractada com un gallimarsot

Era tractada com un gallimarsot

per un home bròfec i anfractuós,

senzillament la seva personalitat no obeïa als standars.

Tenia una manera de fer que no era freqüent

tot i que sempre, a la seva manera, procurava no molestar

però el seu tarannà  a vegades era d’unes formes un poc salvatges.

No era una dona domesticada, tirava pel dret

anava cap on el seu instint duia i a voltes

semblava la mar picant violentament a la platja en un dia de tempesta.

Alguns dies semblava una animal salvatge deixat en mig de la ciutat

esquerpa amb l’entorn que no entenia i que sentia que l’agredia

i davant l’agressió responia com qualsevol de nosaltres: defensant-se.

Les seves maneres de fer-ho no eren formalment amables

però  la seva suposada violència mai no era gratuïta

que contrastava amb la seva gran capacitat de mostrar dolçor.