Pujo al tren, que travessa
llargues planúries,
resto amb l’espatlla ben
recolzada
els ulls es clouen igual
que a ple hivern tanquem les finestres al capvespre.
Sona de fons una música de
piano – sembla El Concert de Colònia de Keith JARRETT-
em deixo portar i em venen
les imatges d’aquell somriure sota un cabell blau
d’aquella mirada tan plena
de tendresa.
Plena del desig de
menjar-se la vida a cullerades, de menjar-se-la sense aturador, aquella complicitat amb qui l’acompanya,
amb una mirada en tenen prou.
Ho he vist vàries vegades
a la plaça.
Aquella mirada que hauria
volgut tenir per a mi,
robar-la ni que fos un
instant
perquè altre volta quedés
registrada en la caixa de la memòria què és la nostre pell.
Els anys no passen en
debades, però aquestes mirades a dos
em segueixen produint una
enorme satisfacció
entravessaran de ben segur
roques granítiques i continuaran el seu viatge
Com el tren continua
també,
SEMPRE, el seu viatge
encara que a voltes no
sapiguem cap on es dirigeix.
