Un dia gris

Corria un poc d’aire, les fulles dels arbres es movien una mica i la brisa era molt agradable al capvespre després de tota la xafogor d’aquell pesat dia d’estiu. El cel havia estat tot el dia gris, un cel negrós molt encapotat, semblava que ens cauria sobre el cap, com una boina.

Quanta grisor, i quina exuberància de tristor he vist en les cares de la gent amb què m’he creuat anant a comprar el pa. Sembla que portem en els nostres rostres el pes de fets molt recents que han commogut a tothom. Volem riure, necessitem no tenir por... la vida continua però les nostres cares expressen ràbia, dolor, rebuig i molta tristesa.

És un estiu apagat, malenconiós, dolorós. En el meu cas s’han ajuntat coses personals que no han acabat bé i han deixat la sensació de pobresa d’esperit amb barbàries com el recent atemptat de Barcelona. Tot junt difícil de manegar, però cal que la negror del dia no envaeixi el meu cor que sempre ha tingut un ocell que canta, fins i tot en els dies més negres.

Aquesta grisor del dia em porta cap a la reflexió, vull estirar el braç per a poder ajaurem al llit amb un matalàs d’estrelles i rumiar, amb el mantell de la lluna com a flassada, què puc fer jo per estar content, què puc retornar al món de tot allò que m’ha regalat al llarg de la meva vida. No valen excuses, només sinceritat amb un mateix.

En el meu habitacle no hi ha portes, la llum sura per tot arreu i l’aire i circula lliurament. No cal demanar permís per entrar, tot i que en aquest moment estic sol.

Un gran espetec, com un tro enorme em fa obrir els ulls inquiet, nerviós.

-On sóc, què ha passat, quina hora és.

Mutar

L’aigua i les gran pedres baixaven arrastrades per una força sobrenatural, semblaven una rambla de gent en dia de festa saltant embogida per algun estrany misteri. Tota aquella força de la natura humana feia por, podia esdevenir una gran catàstrofe.

Jo, perdut, era allà en mig tot estirant els braços perquè les mans poguessin abraçar la lluna. Els meus braços eren com unes enormes barres de ferro colat volent convertir-se en alumini per a ser més flexible i assolir el meu objectiu. Quasi hi era a tocar quan un esclat de so – enorme, com mai vist – va esclatar, tant fort que gairebé els esberla els delicats timpans de l’orella.

Capficat en el meu intent per assolir la lluna amb els braços em va passar per alt que les meves extremitats havien mutat i havien esdevingut unes extremitats de foc. L’horror va ser total ja que cremava tot allò que s’acostava.

Ferro, alumini, foc... a la fi una gran barbaritat no desitjada.

Rutina

Havia xerinola al carrer, era a tocar del 15 d’agost, i com en molts altres pobles aquell dia estaven de festa major a la seva vila. De bon matí – cap allà a les 7 – havia sortit a fer una passejada, li agradava veure despertar el dia i observar com el personal anava donant vida a aquella contrada; a més per la seva mala circulació – que sobre tot afectava a les seves cames -  li anava molt bé.

Estava tristoi perquè aquell estiu havien succeït coses que l’apanaven, una vegada més havia observat que els instints del ser humà, com a individualitat, sovint són molt baixos. Les ànsies de poder, sigui en l’estadi que sigui – sovint quan es tracte de nivell baixos o mitjans aquest es manifesta  amb formes molt més agressives i desencertades - , les necessitats de ser vist, de ser aclamat, aplaudit, ... fan que les persones actuem de maneres molt desencertades i incoherents. Tot això li passava pel cap aquell matí d’agost caminant sota un cel blau i amb una brisa que acaronava les seves galtes, de sobte va veure un ocell que el va entretenir amb el seu vol plàcid anant d’arbre en arbre.

-          Bon dia, li va dir una passavolant.

Però ell no va respondre, no pas per despit ni per mala educació, sinó perquè no l’havia sentit degut a que anava encaboriat amb les seves coses.

Un altre vilatà, que anava amb el seu gos que lladrava, també el va saludar. Aquest cop si que va respondre ja que l’animal l’havia deixondit i  retornà a la realitat d’aquell moment. Demanà disculpes del seu capficament i xerrar una estona.

Minuts més tard tornà a caminar i es dirigí al forn, li agradava comprar el pa quan la botiga encara feia l’olor del for de llenya, aquell pa li semblava una delícia.  I com estava fet amb llevat mare  a més de ser molt bo li durava més. Amb el pa sota el braç va anar cap a casa. Obre la porta i va directe a la cuina, cafetera en marxa, mentre es prem un suc de taronja amb llimona, es torra dues llesques, treu embotit i tomàquet de sucar de  la nevera i pren el vi negre. Ho posa tot as la taula i tan prompte el cafè està fet l’aboca a la tassa amb una mica de llet i a esmorzar s’ha dit.

Una volta ha acabat retira tot de la taula, una dutxa, es vesteix i surt al carrer cap a la feina, que tot i ser mes d’agost li tocava anar-hi. Ell, així li agradava, solia fer les vacances al mes de setembre. Aquesta rutina del matí el feia anar cap a la feina amb energia i l’ajudava molt a passar les males estones  i treure’s cabòries del maginet. 

l'obrador

Va posar la clau al pany, va donar dues voltes cap a l’esquerra i la porta de l’obrador es va obrir. El primer que va fer, fins i tot abans d’obrir el llum i les persianes perquè entres la llum, va ser engegar l’equip de música – va sonar “Power” de Marcus Miller-. Amb aquesta música animosa va anar obrint les persianes perquè la llum donés de ple sobre el taulell que hi ha havia al centre.

Seguint aquell ritme, mentre l’olor de la farina, de l’oli, de les espècies... penetraven per les seves narius anava posant tot en ordre per a poder començar la feina. Volia començar el dia amb un ritme tranquil però no perdre el temps. Calia servir una comanda al capvespre i el més calent estava a l’aigüera.

Un cop tenia sobre el taulell tots els ingredients per a fer la massa va decidir canviar la música per una més pausada. Ara va posar un CD de Winton Marsalis: “Blue interlude”. En aquell moment els sol donava de biaix on havia de treballar, calia apressar-se aviat faria calor i fóra bo que la massa ja estigués descansant. Així que farina, aigua... i a pastelejar per a fer la massa, ho feia mecànicament de tantes vegades que l’havia fet – podria fer-la amb els ulls clucs i de ben segur que li sortiria igual de bé, o sigui molt bé -Mentre anava donant-li, la massa anava espessint i prenent la textura que volia, li van venir al magí el records d’una excursió, on una nit van observar una pluja d’estels que la va deixar bocabadada. Repassava mentalment amb qui havia compartit aquell moment íntim i tan agradable: hi havia aquell vailet de la camisa a quadres, que no coneixia, la Rosa, tant xerraire i desbocada com sempre – va caldre fer-la callar- , una molt bona amiga amb qui havia tinguts tan llargues ei interessants converses – sabia escoltar quan calia i donar el seu parer quan era requerit, sempre molt prudent però atenta al que necessitaves d’ella – que es deia Maria. Tancar els ulls i veia aquell llac, aquella pluja d’estels d’una nit de temperatura molt agradable... de sobte torna a la realitat i es dedica exclusivament a la massa, aquesta vegada si es descuida, tot i que no havia deixat de feinejar amb les mans,  no s’atura quan devia i la pífia. Tenir que tornar a fer la feina hagués esta un destorb i un problema de temps, anava amb el temps just.

Canvi de música, amb més acció per a donar un poc de marxeta. Ara decideix posar un Cd de Pat Metheny, i va d¡aquí cap allà fent tot el que havia de fer fins a tenir la massa apunt per descansar. L’embolica en un drap de cotó net i l’entra la nevera, al prestatge d’abaix, uns 15 minuts. Mentre ha estat preparant totes les espècies i ha deixat macerant alguns formatges i verdures. S’asseu un moment en un tamboret, i sense adonar-se’n baixa pels graons d’un son irresistible i comença a respirar a fons amb els ulls clucs i els colzes recolzats en el taulell.

De sobte sonà un timbre, obrir els ulls i es preguntà on sóc, quina hora és, què faig... Reacciona i observa que és un so de la nevera, torna a la realitat, lentament s’acosta al frigorífic, l’obre i agafa la massa.