El núvol gris m’acull com un llit tou
on m’estiro amb les mans a l’infinit
i els ulls trametent una mirada que ho embolcalla tot.
El núvol gris ajaça el negre dubte
que s’esmerça en
discernir-ne la sortida, potser possible,
amb l’angúnia de no trobar-la.
El núvol gris esclata en mig de la ventisca
i esdevé un univers de gotes pesades
per on navego sense brúixola, perdut.
El núvol gris ha desaparegut
estic volant sense destí
amb la por d’estavellar-me
amb els altres cossos que em passen al llindar de la meva pell.
Núvol gris no hi ets!
perquè m’abandones, no em deixis en aquesta hora indecisa
que encara ni us sé enyorar.
