Veient aquella imatge els ulls se li van afuar

Veient aquella imatge els ulls se li van afuar,

resta immòbil / glaçat. El seu cor s’havia encongit

i la seva ànima s’havia ennegrit.

Aquest cos camina pels carrers de la ciutat,

camí de casa. No veia ningú,

es sentia com únic vivent en mig d’un desert.

Els fanals li semblaven arbres,

les fonts roques dissecades,

les persones ocells volador que molestaven.

Així va anar creuant i illes i més illes de la seva ciutat,

caminava com un autòmat,

mes fred que qualsevol robot.

Un esgarip, de so metàl·lic estrident el va fer reaccionar,

va caminar encara més mecànicament,

en entrar a casa va obrir la llum – l’interruptor del costat de la porta-.

L’endemà de bon matí va obrir els ulls,

sentia com si un gran pes l’hagués aixafat,

quina hora era, on estava, què havia succeït?

Tinc la pedra a les mans

Tinc la pedra a mans,

cada nit la deixo caure en el profund mar de la meva són

i en aquest estadi de somnolència ella viatja.

L’endemà al despertar-me

em capbusso en aquest mar de realitat

i nedant fins el fons del mar la recullo.

Me la guardo, surto a la superfície,

emprenc el vol del nou jorn

viatjant amb la meva pedra màgica.

NIT DE SANT JOAN

Per les meves venes hi corre pólvora

i per les ninetes dels meus ulls estrelles de colors.

La nit fumeja mentre es va endormiscant,

de lluny se sent una música suposadament ballable.

El foc fa màgica aquesta nit

però sovint la estultícia la converteix en vulgar.

Mentre acoto el cap al coixí – són les 3 de las matinada-

encara sento alguns petards.

Si, la coca, el cava, l’entrada d’estiu

està molt bé però sense la necessitat de convertir-la

en una nit de follia per obligació,

bona excusa pels joves però pels no tan joves...

En el nostre imaginari aquesta nit cremem

els mobles, les portes velles de fusta,... que ens volem treure de sobre.

Però avui, amb la estretor galopant,

ens volem treure de sobre els mobles?

La fogata és un bon moment per esbandir

les bestieses del cervell i deixar-les marxar amb les flames.

Que el foc pugui ésser `per a nosaltres purificador

i cremador de diferències de tantes diferències estúpides i superficials que ens envolten.

Que la energia del foc ens enlaira cap a les estrelles

i que aquest viatge ens faci tornar renovats de debò.

Que aquest inici d’estiu amb els dies llargs sigui alhora també

l’inici del nostre retrobament personal.

CUINA

Em fan menjar un llibre,

demano al cuiner una salsa i

no sap que proposar-me.

Obro la maleta, trec el tinter,

llenço la tinta al plat i

de la meva boca surt una forta bafarada.

De la meva boca sorgeixen serps de color moradenc,

que volen per l’aire com si fossin un avió

i causen el terror que causa la cultura no entesa.

En mig del brogit les serps

decideixen tornar al plat

i aquell conjunts de fulls esdevenen un plat deliciós.

No t’imagino rere la porta

No t’imagino rere la porta,

el palau del teu cos té les finestres obertes.

No t’imagino rere la porta,

i encara menys que llencis la claus de la porta barrada.

Obre finestres, obre portes

surt i camina.

Obre finestres, obre portes

no facis que els records siguin murs.

Crea corrents d’aire,

fes del present un gran vol.

Crea corrents d’aire

I aterra al món dels sentits.

Llença les claus al riu,

deixa la casa oberta.

Llença les claus al riu

i que hi entri aire renovat amb tota la seva energia.

                                                                      

Boira

I

Semblava que no hi era

però moltes matinades apareixia

i a voltes esdevenia molt densa.

Era com si del cel et caigués un gran roc,

però no es veia,

i a voltes esdevenia molt reconcentrada.

Pesava, era molt femenina,

quan volia desapareixia i

deixava el camp net, amb perfecte visió.

Ara hi era, ara no hi era,

quan feia acte de presència

era humida i molt pesada.

Quan sorgia donava un aire

sumptuós i intrigant a la muntanya,

podies intuir-hi qualsevol ésser malèvol.

Fàcil d’imaginar-la

voltant castells inexistents

defensats per a guerrers amb llances.

II

Pesa com el formigó,

és  volàtil com l’aire,

provoca accidents.

Pesa tant que a la muntanya

 no et deixa veure el penya-segat,

provoca molta angúnia i ansietat.

Pesa tant que provoca negror,

cobreix prats, t’embolcalla

i et fa desaparèixer.

En silenci

Aquella mirada

aquell silenci,

quanta violència!

Sota aquell somriure dolç,

com les pedres sota la sorra

i havia el verí de l’escorpí.

En silenci, tot aturat, immòbil,

sense un bri d’aire

s’insinuava la tragèdia.

En silenci, com aquell nàufrag

sol en mig de l’oceà en un dia de llamps i  tempesta

on ofegar-se sembla l’únic camí cap a la calma, restava ell molt astorat.

La polseguera d’irracionalitat que li han encomanat els capellans

La polseguera d’irracionalitat que li han encomanat els capellans

l’ha tornada una persona grisa, anodina

quan tenia possibilitats d’ésser productiva i creativa.

La polseguera d’irracionalitat que li han encomanat els capellans

l’ha convertit en quelcom semblant a una tartera de pedra després d’un bombardeig

on tot és fosc, tot és fum, negror.

La polseguera d’irracionalitat que li han encomanat els capellans

l’han deixat amb la llengua balba

sense nord.

EL MEU BALCÓ

Des de darrere la persiana vaig veure

com l’apunyalaven.

Surto al balcó i sota un arbre, entortolligats,

hi ha una parella besant-se apassionadament.

Miro la dona apunyalada, ningú en fa cas,

passen a prop seu un nens que juguen a pilota.

Uns metres més enllà surt d’un bar un jove amb una llauna de cervesa a la ma,

tampoc se n’adona, la plaça sembla curada d’espants.

Aquella dona fa un breu crit d’esma,

un senyor gran que llegia el diari s’activa.

Als pocs instants arriba l’ambulància,

se l’enduen com la cosa més normal del món.

Des del meu balcó el que passa a la plaça

em sembla molt llunyà, d’un altre món.

Només hi ha 64 graons d’escala,

la sirena ja no se sent.

Les paraules

Les paraules són invisibles

però no menys reals,

la naixença de moltes d’elles

han anat mudant la meva veu.

Les paraules són un prodigi inesperat

com aquell cabàs que trobes en tombar la cantonada veïna,

i és en aquest precís moment

quan apareix la llum reveladora dels mots.

Les paraules són un tresor

massa sovint enfonsat al fons del mar,

oblidat pels homes que quan es capbussen en la immensitat de l’oceà

no saben ni veure-les.