Em mirava aquell
home esllanguit,
com havia perdut
amb els anys!
però els seus ulls
seguien rient.
Mentre el meu
passeig per la platja
sentia
l’oreig que provocava remolins a la mar
recordava la
vitalitat que sempre havia tramés aquell home.
La seva faç
contava quan dura havia estat la vida per ell
però el seu
tarannà vital ens mostrava com havia sabut gaudir
a cada instant del
plaer de les petites coses.
Tenia poques coses
i menys diners
però alhora
regalava saviesa a aquell que volgués compartir-la
era l’home senzill
al que tant podíem agrair la seva generositat.
Mai va queixar-se
del seu infortuni,
va acceptar que
allò era el que li tocava viure
i ho va
transformar en un somriure constant.
