Pujo al tren, cerco el meu
seient, m’assec i tanco els ulls,
sento un gran ganyol,
estan detenint els del principal primera.
La propera nit la mateixa esgarrifant-se,
ara són els del principal segona.
No puc obrir els ulls de la
por a ser jo el detingut
tot i que sé que estic al
tren.
Sento que aquella nit han
entrat al primer primera,
hòstia quin patiment.
El tren segueix el seu
camí, però jo tinc la por instal·lada al meu cos
estan fent xinxínes els
meus ànims.
Aquesta nit són els meus
veïns del primer segona,
quanta violència Mare de
Déu!
Amb els ulls clucs i l’angoixa
corrent per la meva pell,
està arribant el capvespre
i noto les cames dures.
La nit em produeix molta
crispació, tinc el coll com una barra de ferro
sento que pugen l’escala,
es senten els cops de bota picant als graons.
Avui han vingut pels meus
veïns de planta,
ara el silenci és violent.
Sento empentes, alguns veïns rodolen graons avall.
Que no hagin vingut avui
per a mi
ha estat com les
cullerades de mel del barril de quitrà.
El cor em plora però no em
consola,
aquesta matinada em toca a
mi.
S’ha fet de dia, són les
7, no he dormit però no han vingut,
què volen de mi, perquè
volen atemorir-me
Segueixo dalt del tren,
obro el ulls aterrit,
on sóc?, quina hora és? Veig
que és ple dia.
Desconfio de tothom, m’han
ennegrit l’ànima
i ni tan sols sento la
música.
Pensant que m’estan
convertint en un petit monstre
sento l’anunci de la
propera estació.
Estic tan astorat que no
reacciono, el tren entra a l’estació
i com si fos una molla
agafo la maleta faig un bot i baixo. Per poc em passo.
