El seu cor era com una bardissa impenetrable

El seu cor era com una bardissa impenetrable

la seva ànima li demanava que fos com el vesc

en canvi el seu intel·lecte volia que fos volàtil com un núvol.

Ell es sentia, ara barra de ferro colat

a moments desorientat com un ferro roent perdut en l’univers

 i a estones dur per a suportar qualsevol embranzida.

En aquell segon, com si fos el temps d’un llamp,

es sentia com si estigues embolcallat per una heura d’espines

els ulls miraven en fora i només veia un túnel negre sense fi.

Intentava estirar el coll, el tenia més pesat i immòbil que una barra de ciment armat

els braços flotaven però xocaven amb l’heura d’espines

els peus restaven estàtics, parats, quiets.

Com continuar ...

El seu amor havia quedat adormit en el marge de la riera

El seu amor havia quedat adormit en el marge de la riera

ell la cercava en els llocs de sempre

i ella estava eixuta i sola en el marge de la riera.

Ell trepava a la copa d’un arbre molt alt

volia veure-la, trobar-la

ella estava sola en el marge de la riera.

Ell corria foll pels carrers del voltant i pujava d’un bot als bancs

i giravoltava sobre si mateix com si fos un vigia en una barca de pirates

 ella estava sola en el marge de la riera i inconscient tramuntava i tramuntava.

Ell no sortia d’ell

no pensava on ella aniria

ella estava dormint en el marge de la riera amb el cor corsecat.

De fons sona el viatge a Ítaca

Aquella dona feinera

És una dona feinera,

esqueixada i deformada de tant patir

Ella li havia comprat el primer vestit,

i a la nit el rebia amb un somriure.

Aquella dona feinera,

 era dura com el ferro i dúctil com l’alumini.

Aguantava grans fiblades

i seguia essent al seu costat.

Aquella dona feinera semblava que no hi era

però ell sense ella al darrere disminuïa molt.

Ella a voltes necessitava sentir-se acompanyava

i llavors ell MAI no hi era.

Aquella dona feinera

Tenia cos que vagava per les aigües serenes del llac

Tenia cos que vagava per les aigües serenes del llac

com si fos un peix en plena batalla per l’aliment.

Es debatia entre el malestar del cos adolorit

i el cor ple de ferides invisibles.

El seus cos recordava les ferotges queixalades de la sardina

el seu cor tenia gravat a la membrana la mirada insinuant de la balena.

Ambos estaven en una travessa creuant oceans

semblava que anaven plegats, mai coincidien.

Aquest deambular per llacs, oceans, rius,...

era la seva manera de cercar satisfacció, de tancar ferides d’anteriors batalles.

El problema era que quan el cos anava pel llac el cor anava pel núvols

des encontre continuat.

Un cant d’un pinsà els va fer veure on eren cadascun dels dos

es miraren desconcertats per la enorme distància, gairebé no es reconeixien.

El cant, inesperat per ells, d’una cigonya

fa que s’entra creuin una mirada que els dóna complicitat.

Bevia aigües que no li feien passar la set

Bevia aigües que no li feien passar la set,

prenia un pa insípid que li augmentava la gana

i congriava terribles enveges.

Estava pels ossos per ella, voldria estrenyi-la entre els seus braços,

delia per fer-ho. Com més evident era

més ella esdevenia absent, llunyana.

Com més li abellia beure l’aigua de la font de l’amor

més seca estava la seva gola i més eixut el seu cor,

perquè ella no feia sino escolar-se per l’infinit sense deixar rastre.

Com més perseguia aquella dona més es convertia en un miratge

I més s’esquinçava el seu pensament

i el seu cos es sentia erm, sense gota d’aigua, com la planúria en el desert.

De quin oceà calia beure per a carregar-se d’energia oportuna i poder-la posseir,

 on havia d’ofegar les penes per seduir-la amb un somriure en el moment adequat

quin arbre havia de trepar fins ala copa per a poder-la divisar des de la llunyania?

ELS FANTASMES

El món ha estat per a tu un fantasma,

de la mateixa manera que un altre fantasma

ha estat la dona amada.

De tots els ésser reals, de totes les persones

n’has fet esdevenir un personatge suposadament real

que la teva imaginació ha modulat al seu albir.

Amb aquest personatges, aquests fantasmes,

has viscut i t’has barallat

creient-te que formaven part de la realitat.

Avui et debats, demanant-te

què és real i què és ficció,

creus que paga la pena escarrassar-s’hi?

O potser la millor ficció és la realitat més exacte,

més concreta i realitzable que mai hagi passat pel teu magí,

importa gaire?, seràs capaç de decidir...?