Les paraules s’esmunyen entre les teules

Les paraules s’esmunyen entre les teules

 es senten perseguides i necessiten replegar-se

sentir-se cofoies

i que amb elles no es prevarica.

Les paraules són un gran tresor

que massa sovint malgastem

enterrant-les sota pedres pesades

elles també freturen respecte i criden estant en silenci.

D’on ens ve la violència que fa que trenquem

fins i tot un tresor tan incalculable com aquest?

Quina malaltia tenim que no ens deixa veure res

i ens fa esdevenir guerrers com si lluitéssim contra murs?

Les paraules, com les orquídies són bens delicats

cal, és imprescindible preservar-les; acompanyar-les

hem d’anar amb elles a la platja a la nit i fer-ho

amb tots aquells col·lectius que esdevenen perseguits.

Ens hem de trobar olorant la mar, sentint la brisa en la nostre cara

anant d’una mà agafats amb una lesbiana

i de l’altre amb un immigrant sense papers

i amb la mirada acollint en la nostre casa – el cor – a tots ...

Els que venen amb so de pau

amb tots i totes les que vulguin compartir viatge des de la igualtat

sense excloure a ningú

i encara menys a les paraules.

Demà estreno

Demà estreno

a mitja nit em desperto dient fragments del text

i com si el llit fos el meu univers solitari

gesticulo de manera inconscient.

El meu amant es desperta, gira el cap i esbufega

jo segueixo dient text, ni tan sols he notat que hi era

el personatge de l’obra s’ha apoderat de mi

i en aquest moment ens fonem l’un amb l’altre.

La seva manera de parlar, els seus tons, les seves mirades...

són les meves o les d’ell? És una simbiosi brutal

estic feliç, no vull que ELL m’abandoni

em sentiria l’home més frustrat, capat! del món.

Ai les paraules que diu en aquell monòleg...

són tan sabies i contundents que mai jo les hauria dit millor

cal que m’empelti d’elles perquè siguin autènticament meves

i brollin dels meus llavis de manera natural en la meva vida al carrer.

Hi ha millor escenari que el carrer?

Hi ha millor carrer que aquell que tinc en l’escenari?

Hi ha millor escenari que el meu llit on hi tinc condensat tot el carrer?

Hi ha millor món que aquell que empresono amb les paraules i allibero amb les meves mans?

Obro la porta, l’espai és net, sense mobles

Obro la porta, l’espai és net, sense mobles

sona el telèfon, el busco amb la mirada

allargo el braç per a despenjar

no hi arribo, la mirada m’empeny cap a ell.

Si, digues,

no reconec la veu però m’embolcalla

escolto activant totes les cèl·lules del cervell

giro el cap mirant-me el pit.

La veu em captiva

però és negre perquè em crea neguit

em trobo mirant ara al sostre ara a terra

tot i que estiro el coll no la trobo.

Per on s’escapa que cap cèl·lula pot detenir-la

per quina esquerda defuig ser vista

la tindré darrera i mai podré veure-la?

quin color té, quina forma té. Es transforma?

Obro el ulls i l’habitació està a les fosques

Fa un dia assolellat, no hi ni un núvol al cel

Fa un dia assolellat, no hi ni un núvol al cel

el prat està verd, sembla una catifa d’una casa reial

però davant la meva finestra hi ha un tel gris, gruixut,

que no deixa veure fora.

Encara recordo aquella veu amiga,

no,millor dit aquella no veu perquè no hi era,

hi havia un silenci espès 

que provocava en mi una gran desesperança.

Una volta més aquella paraula esperada...

que mai arriba,

que sempre he de cercar en la meva solitud

i que quan es presenta davant meu és indolent!

Jo no sóc cap rei però voldria que les paraules m’estimessin

que vinguessin a mi en so de pau

i que les seves trompetes anunciessin bones noves

però fa temps que em punxen, suau i violentament alhora.

La persiana bastant baixada de la meva finestra

per evitar que el sol escalfi massa les violenta?

pensen elles que és un obstacle innecessari

i per això són agressives.

Obro totes les finestres i portes,

engego el ventilador per resistir la calor

i segueixo esperant però elles no venen,

potser també les ofega la calor.

Segueixo la espera durant hores

tombat al sofà per si volen venir a tenir sexe amb mi

i poder començar una nova relació

de sobte un petit brunzit.

Miro al sostre i veig una paraula que em diu

“he vingut a saludar-te però el ventilador m’ha esclafat al sostre,

com puc fer per deixar de ser una calcomania aquí dalt? ”

la miro amb compassió.

Ella fa un bram,

m’aixeco, prenc la escala, l’obro  i pujo cap el sostre

me la miro i ella demana ser rescatada, la cullo amb delicadesa

baixem graó a graó a poc a poc.

Tan prompte arribem a terra prèn el camí a tota velocitat

abans de sortir es gira i em diu: “procuraré poder tornar, adéu!”

plego la escala, la deso al seu lloc, miro altre volta a la finestra

i segueix havent aquell vel, gris i gruixut.

L'home esllanguit

   

Em mirava aquell home esllanguit,

com havia perdut amb els anys!

però els seus ulls seguien rient.

Mentre el meu passeig per la platja

sentia l’oreig  que provocava remolins a la mar

recordava la vitalitat que sempre havia tramés aquell home.

La seva faç contava quan dura havia estat la vida per ell

però el seu tarannà vital ens mostrava com havia sabut gaudir

a cada instant del plaer de les petites coses.

Tenia poques coses i menys diners

però alhora regalava saviesa a aquell que volgués compartir-la

era l’home senzill al que tant podíem agrair la seva generositat.

Mai va queixar-se del seu infortuni,

va acceptar que allò era el que li tocava viure

i ho va transformar en un somriure constant.

El cruixir de les imatges intuïdes pel meu cervell

em fan estar despert i amatent

sembla que tot està en silenci però resta al mateix lloc.

Res no s’atura

si no nosaltres restem quiets el món ens deixa fóra

i esdevenim absolutament des ubicats.

En mig d’aquest brogit

a moments a penes perceptible

resto actiu, atent i molt observador.

El crit és digne, però el silenci també

cal aturar la bogeria i assumir l’equilibri

com una forma valenta de crear positivitat.

Fa sol, és febrer i el dia és clar

Fa sol, és febrer i el dia és clar,

he estès la roba rentada perquè s’eixugui

m’agradaria poder-hi estendre al costat la meva ànima

està eixuta i cansada.

Fa sol, és febrer i el dia és clar,

sento en l’aire proclames de llibertat i respecte

plenes de falsedat i cinisme

de persones públiques que pretenen robar-nos la història.

Fa sol, és febrer i el dia és clar,

visc en una terra que ha desplegar les seves robes als prats

però les suposades autoritats han dit que el sol es nega a deixar eixuta la nostra roba mentre nosaltres veiem, i constatem, que hores d’ara està gairebé seca.

Fa sol, és febrer i el dia és clar,

a la pregunta de perquè no podem estendre la roba al prat

ens responen que el sol és seu i no ens pertany

mentre nosaltres observem que el sol ens pica l’ullet.

Fa sol, és febrer i el dia és clar,

i pel nostre prat hi passegen persones amb un somriure

que porten la roba seca, perquè el sol l’ha deixada eixuta

seguim sentint amenaces però deixem la nostre roba estesa al prat.

Només estimes allò que coneixes

Només estimes allò que coneixes

m'agradaria conèixer les plantes

però a penes en sé el nom de tres o quatre.

Només estimes allò que coneixes 

voldria entendre els núvols a les muntanyes 

però sovint m'equivoco.

Només estimes allò que coneixes

ambiciono entendre els homes

però freqüentment no entenc res.

Només estimes allò que coneixes

moltes vegades abraçaries desconeguts

no ho fas perquè no saps qui són.

Només estimes allò que coneixes

t'estimes prou a tu mateix?

a voltes si, altres cops no.

Només estimes allò que coneixes...

Tot pensarós caminava fent crepitar les pedres sota els meus peus

Tot pensarós caminava fent crepitar les pedres sota els meus peus.

Plorava, les meves llàgrimes eren com les gotes del plugim suau del dia abans.

Amb els ulls  perduts en l’infinit, plens de malenconia, sabia que la nit passada havia estat molt egoista, no havia  donat cap importància a aquella mirada seva que demanava auxili.

Recordava la meva visita, 48 hores abans, al museu. Aquella imatge plena de triangles de color i un cercle dins un altre cercle on els blaus i el negre es fonien creant una harmonia plena d’intel·ligència. Vaig veure-la, continuo visitant el museu però retorno cinc vegades a veure aquell quadre. Quanta màgia, quanta sensibilitat, sensualitat, intel·ligència.

Torno a la meva realitat, sabré captar aquell goig ple de saviesa del dia abans i transformar-lo per a mi. Hauré de tornar al museu per embogir de plaer davant aquell quadre? De sobte recordo que té dues línies: una groga i un a altre blanca, tres  triangles i un quadrat són marrons, cinc triangles negres, una lluna negre també,... Em servirà per a sortir de mi tota aquesta al·legoria pictòrica plena de coneixement de la vida?

L’aparició de la lluna em trenca el fil d’aquests pensaments, tanta bellesa estètica em rodeja i sóc incapaç de transformar-la en res positiu. Necessito cantar sense límit de volum, un impuls interior m’empeny a saltar sense aturador i desitjo collir la lluna, abraçar-la, i demanar-li amb la meva mirada que m’acompanyi a visitar a aquella dona, que sense voler però de manera molt egoista, he deixat palplantada sense ni tan sols ser-ne conscient. Aquesta dansa de follia està a punt de ser esberlada pel so d’un tro descomunal, però la força de la lluna fa que realitzi un salt – com si anés amb una perxa infinita – i superi el tro per a sobre.

Ballant amb la lluna aquesta em pregunta què desitjo, jo resto bocabadat i bloquejat , i ella sense dir cap més altre paraula em cull la mà i em porta davant la dona...