El meu tren

Pujo al tren, l’aire a l’estació era fresc

el vagó està bastant buit

sec al seient de fusta, els barrots es claven

tanco els ulls mentre sento la sirena del maquinista.

Sona una música de Mozart que m’endormisca

el meu cos es relaxa i jo començo a veure uns enormes prats verds

el vent acarona la pell de la meva cara

i em sento respirar cada vegada més calmat.

Vaig travessant prats i muntanyes

pujols amb llacs d’aigua cristallina

serralades més altes , on només hi ha pedra, cap arbre

sempre sota un cel blau.

Segueixo sentint la música suau, tranquil·litzadora

i gaudint de la natura que m’acompanya.

De sobte sorollo  de gent, cap ací cap allà

em sorprèn tota aquella cridòria.

Excitat obro el ulls

miro al meu voltant

no resta gairebé cap seient lliure, alço la vista

encara no hem sortit de l’estació.

Les branques gemegaven

 Les branques gemegaven

 igual que el meu cervell em turmentava,

tot era un gruix de moviments inesperats

i gairebé agressius.

Els llits dels rius baixaven plens d’aigua

amb una força inusitada,

em produïa sorpresa  per imprevisible

 i del tot incontrolable.

Aquella pluja abundant allà dalt de la muntanya

em mostrava quan indomable és la natura,

s’apoderava del meu cor

i feia cantar amb una estranya i encertada afinació.

El migjorn empeny la barca a alta mar

els peixos van boixos amb aquelles corrents,

aquella energia natural per mar i aire em descol·loca

i em produeix por perquè ni ho sé valorar ni digerir.

Quant desconeixement tinc de l’entorn

quanta ignorància de la natura,

o sigui de nosaltres mateixos

i del que hem provocat.

Els homes sovint em fan por.

El poder és obscur i tèrbol

El poder és obscur i tèrbol

camina pel soterranis com si fos el carrer

camina pel núvols com si fos casa seva.

El poder és obscur i tèrbol

signa sentències mentre esmorza

signa contractes multimilionaris mentre dina.

El poder és obscur i tèrbol

et somriu davant la cara

et somriu mentre maquina com alienar-te.

El poder és obscur i tèrbol

t’empeny a fer coses que després fa servir

t’empeny per donar-te garrotades i abatre’t.

El poder és obscur i tèrbol

camina per les teulades

camina per les gran avingudes.

El poder és obscur i tèrbol, camina per on l’interessa

més enllà de la legalitat

més enllà del respecte.

Les paraules

Les paraules caminen per les teulades

buscant el seu espai

perquè ningú prevariqui amb elles

Les paraules caminen pels boscos

cercant, com els rius, el seu camí natural

perquè ningú les perverteixi.

Les paraules caminen per les estrelles

escorcollant, sense intermediaris, 

perquè volen mostrar-nos els nostres cossos.

Les paraules caminen pel firmament

esbrinant entre elles com situar-nos davant l'espill 

per fer-nos avançar i esdevenir un poc savis.

Les paraules caminen per l’univers

sanglotant sense fi

perquè no volen devenir objecte d’escarni.

Sento el brogit de la pluja nocturna

Sento el brogit de la pluja nocturna

veig la cortina de gotes daurades davant del fanal

el riu de l’aigua pel carrer s’emporta les energies negatives

i el vent aireja  les cases, no fa tanta calor.

L’espetec de les gotes en xocar a terra trenca el meravellós silenci de la nit

però ho fa de manera harmònica creant una simfonia natural

que acompanya plàcidament el dormir al llit

i ens empeny cap una respiració natural i relaxada.

Els llops no udolen, estan en la seva calma també

la muntanya i els prats no es queixen

reben la pluja com el gran manà

i els camins son transitats per l’aigua que empren les seves rieres naturals.

L’aigua és vida, és sensibilitat, intuïció

l’aigua és coneixement, descoberta

l’aigua és percepció i proposta

l’aigua és un bé que l’home ha de preuar.

El núvol

Aquell conjunt de gotes d’aigua, de color blanquinós

que es traslladava per sobre les cases i ela arbres

inspirava una pluja de sensacions.

Vaig tenir un calfred, notava els ossos freds

en canvi al meu voltant anaven amb samarretes de màniga curta

i els ulls de la gent reien.

De sobte, de manera inesperada

sento que algú em mira fixament amb un tímid somriure

que sembla convidar-me a dirigir-m’hi.

Accepto el repte, i torno un somriure lleu 

alhora faig un gest amb les espatlles a conseqüència del fred que sento

i retorno una mirada instigadora, provocativa.

Comença a ploure, els ulls del meu interlocutor somriuen més

jo tinc més fred, la humitat m’ha calat fins els ossos

però aguanto amb una mira expectant.

Ella resta colgada d’aigua, no li preocupa el més mínim

a mi el fred que sento em fa encongir el cos

però retorçat i tot li llenço una mirada desafiant.

EL SALTATAULELLS

Aquell saltataulells, encarregat de dur els encàrrecs estava sorprès

a l’altre costat d’aquell meravellós taulell de fusta de pi

ribetejat per un llom de fusta de caoba

hi havia una dona amb uns ulls plens de sensualitat.

Al seu costat un home, elegant per la seva mirada

també trametia un sensualisme cultivat

com el raïm i el blat en plena expansió

al ritme d’aquella aigua beneïda que queia del cel.

I del vent que feia que volessin com l’au més sàvia i suggestiva

aquella femella amb aquell home ple de sensualitat al costat

creixia esdevenint una muntanya del tot atractiva pels homes

i deixava anar aquells efluvis que la fan irresistible.

Ni una paraula, el saltataulells havia obert els ulls com taronges

no volia perdre’s cap mirada , desitjava captar-ho tot al vol

el més mínim moviment d’aquells ulls

que per ell eren com el vent que t’acarona la cara en ple estiu.

Va sortir de la botiga primer l’home

després aquella dama misteriosa, sensual i atractiva

i en acabat  el saltataulells darrere que va observar

com ell i ella havien pres cadascú el seu camí sense dir-se ni un sol mot.

Era tractada com un gallimarsot

Era tractada com un gallimarsot

per un home bròfec i anfractuós,

senzillament la seva personalitat no obeïa als standars.

Tenia una manera de fer que no era freqüent

tot i que sempre, a la seva manera, procurava no molestar

però el seu tarannà  a vegades era d’unes formes un poc salvatges.

No era una dona domesticada, tirava pel dret

anava cap on el seu instint duia i a voltes

semblava la mar picant violentament a la platja en un dia de tempesta.

Alguns dies semblava una animal salvatge deixat en mig de la ciutat

esquerpa amb l’entorn que no entenia i que sentia que l’agredia

i davant l’agressió responia com qualsevol de nosaltres: defensant-se.

Les seves maneres de fer-ho no eren formalment amables

però  la seva suposada violència mai no era gratuïta

que contrastava amb la seva gran capacitat de mostrar dolçor.

LA NOSTRA DIGNITAT NO TE PREU

Els ulls em ploren, mostren tota la meva indignació

cada llàgrima és la germana bessona d’una gota de la pluja

Volen que tingui el cor ple de negror,

com si fos carbó.

Volen que la por a un accident em deturi i no surti de casa

per si em cau un balcó a sobre i em mata.

Es creuen que la por en forma d’amenaça de presó

 farà que no sentim, que no pensem, que no desitgem!

Ens volen parits pel seu patró: dur, de ciment, de ferro roent

ens volen engabiar sent a dins de casa sense que la música ens emocioni.

Es creuen que poden, ho intenten a fe de Déu!,

 fer que tots pensem com a ells els interessa.

Però s’han oblidat que som persones, que tenim dignitat

s’han oblidat – no els interessa gens!- que als pobles no se’ls pot trepitjar

i després fer-los callar. NO SOM ELS SEUS ESCLAUS!

la nostre dignitat personal no te preu, NO ES COMPRA NI ES VEN!.

Trobem-nos, cantem, ballem, riguem

que sentin el nostre alè darrere el seu coll.

Que visquin, vegin, sentin que som molts milers

i que els falta els més important, aprendre a dialogar.

Un cel molt gris, que enunciava una nit gelada

Quan em necessitava  

jo no hi rea   

Un cel molt gris, que enunciava una nit gelada

Un cel molt gris, que enunciava una nit gelada

era la insinuació de la seva solitud.

A les valls fondes del seu rostre una ombra sagnava

com un submarí que esquiva com pot l’esguard de la turmenta.

Ella era aquella barca que rep la tamborinada

per causes absolutament alienes

restant a alta mar tenint que entomar

un ball agressiu amb les forces escadusseres de les seves veles.

Alhora també era aquella cornella negre

 que s’aplegava en mig d’un gran estol d’altres com ella

en la branca de l’avet que es plegava sota tant de pes

davant les tombes del cementiri.

Amb aquell vent tan violent, que amb un cel gris molt tapat

que amenaçava pluja i fred

decideix emprendre el vol tota sola

fent front a aquella  tempesta bròfega.

Somniava que estava nedant

Somniava que estava nedant, apareixia una balena

que no era agressiva i m’abraçava

jo m’espantava, què volia de mi?

En aquell moment de possible tendresa em desperto tot crispat.

La nit segueix, jo torno a dormir i em revenen imatges

d’un calamar en diàleg amb un peix espasa

en aquesta ocasió els entenc, el seu llenguatge no és gens agressiu.

Em miren i em fan còmplice, jo bado els ulls com taronges.

Somric, en aquell moment un núvol de sardines creuen davant meu

no em fan ni cas i jo torno la mirada al calamar

que està enjogassat amb el peix espasa.

Jo nedo tranquil en aquell univers sense fi.

Ara, relaxat, el meu somni em porta a una fondalada

on tota mena de peixos van al seu aire sense molestar-se

ni tan sols es miren, uns mengen i altres juguen.

Tinc la sensació de que allà el que sobre sóc jo.

De sobte em desperto,

on sóc? què passa? quina hora és?  

miro a costat i costat del llit, miro sota el llit tot neguitós.

La foscor de la nit m’espanta!

Tradició versus modernitat mal entesa

Sento de lluny la música de Herbie Hancock

contemplo el jardí on viuen una important comunitat d’arbres

amb els quals  els nostres avantpassats

ja mantenien una relació amical i pacífica.

Noto el cor fred, ells han marxat

són els meus nebots que per una suposada millora

han anat a viure, i potser treballar, a milers de kilòmetres

en mig del ciment i el fum contaminant.

Un sol fred empunyava la meva habitació, 

a l’ampit hi havia un test amb geranis que resistien com podien

en mig de grans bassals de llum i humitats profundes

però alçaven amb vigor el seu ritus dient-me, som aquí amb tu.

Els que han marxat per un suposat progrés

potser no ho saben, però han oblidat la seva terra

sabran molt de matemàtiques, química,... molt bé

però s’han perdut el color i l’olor de l’ametller florit.

A un altre finestra a l’ampit hi havia un test amb flors

que refulgien amb l’esclat saturat dels seus colors

amb l’alegria que cada dia em donava observar-ho

la il·lusió de la primavera.

Si, està molt bé, molta i bona calefacció

grans i bons equips de música

coneixement de varis idiomes, està molt bé el coneixement

però ja no tenen, ni el seu record, la natura d’allà d’on venen.

Deixa el passat enrere, empeny la porta que el tanqui

Deixa el passat enrere, empeny la porta que el tanqui,

llença la clau en un gorg inassolible i camina cap on et porti el vent

alça els braços  i somriu.

Deixa el passat enrere, empeny la porta que el tanqui,

obre finestres que airegin l’espai i deixa entrar l’aire nou

mira cap a l’infinit i allà on et dugui l’ocell cantaire ves-hi.

Deixa el passat enrere, empeny la porta que el tanqui,

que la teva mirada construeixi un nou espai i sigui la nova vivenda

on eixamplar les mires i no hi hagi cap mena de paret ni porta.

Deixa el passat enrere, empeny la porta que el tanqui,

arrelat a la terra amb els ulls a les estrelles i mirant la lluna

xucla-li tota la sensibilitat i imbueix-te de la seva energia per continuar camí.

Deixa el passat enrere, empeny la porta que el tanqui

no t’aturis i fes que la dubte et faci seguir cercant fins que els teus ulls riguin

allà on això succeeixi atura’t, deixa un jaç a terra i descansa.

                                                                          

Es tanca la porta del ahir

Es tanca la porta del ahir

pujo l’escala, obro la porta

recorro el llarg passadís

 i a la fi d’aquest hi ha una finestra voladissa

que dóna a un pont.

Travesso el pont

i em llenço a l’aigua

nedo i entro en una cova

una de les seves grans galeries té en un costat, mig amagada

una porta de ferro, la obro i pujo unes escales.

En acabar els graons hi ha un gran espai amb un sostre de fusta

trobo unes escales de fusta vella, les pujo

l’aigua fa estona que ha desaparegut,

veig cortines negres i vermelles i sento un soroll difícilment audible

travesso l’espai i resto, tot sol, en mig de l’escenari del teatre d’òpera.

No s’esmena la vida ja viscuda

Fuig d’aquí, fuig d’aquí. Em lligues els peus a terra

necessito emprendre el vol, com si fos un ocell en cerca de menjar,

ni que sigui volant a ras de terra necessito albirar nous horitzons

                                   i no sentir-me au de carronya.

No vull mirar enrere, massa dolor

jo sóc la meva detestable gàbia quan els sentits fan mal ,

freturo l’aire que empenyi la vela de la meva barca

i deixar-me guiar pel vent en aquesta nova travessa.

La follia del vent fa embogir la meva barca

            jo demano a les meves vels que aprofitin la tramuntanada d’aire, 

i que es deixin endur per a veure a quin port em guien

allà recomençarà el meu nou viatge.

Des de la finestra que donava al carrer

Des de la finestra que donava al carrer

veia els núvols rogencs del capvespre

al pati, que es veia des de la finestra de darrera,

hi havia un pou enllepissat.

Vora del pou, infants jugant, i pel voltant ocells cantant

jo des la finestra de la cuina, que restava just sobre

estava preocupat, mai havia vist el pou tant enllordat,

no ho havia vist o no m’hi havia fixat.

Anys jugant al jardí  a la vora del pou, i mai n’havia fet esment

cal netejar-lo però com és que els pares mai havien dit res? 

és més recordo alguna vegada haver-lo vist empolainat

llavors també traspuava tanta brutícia?

Perquè, precisament avui, any més tard em fixo en aquell pou

al que mai havia aturat a parar atenció?

quantes coses, petites o no tant petites, passen desapercebudes

al nostre costat.

Recordo l’avia, al balanci, al capvespre com ara

que mentre cantussejava una cançó

anava teixint un jersei pel meu germà

quanta tradició, quanta saviesa popular perduda i menyspreada.

A això en diuen modernitat?

Al fons del pou hi havia la resposta

Al fons del pou hi havia la resposta

era plé d’aigua i tenia molta profunditat,

calia capbusar-se travessant aigües tèrboles

vèncer la por de l’espai desconegut.

Com si fos sobre el brescat trepitjant raïm

però restant a la superfície del pou

llucant al fons fixament, per si travessant aquelles aigües tèrboles

veies  quin era el garbuix de la seva ànima.

Sentia com si la seva ànima havia esdevingut un pou sense fons

era impossible intuir d’on brollava l’aigua

era indestriable que succeïa en aquella profunditat desconeguda  

formava part d’ell, i era el seu gran ignot.

L’ametller ha florit

L’ametller ha florit a mitjans de febrer,

és un dia gris

 la seva olor penetra pel narius

i amb la finestra baixada el cotxe s’impregna d’aquella meravella.

Aquesta grisor és un cant reflexiu

cap endins però per a res trist,

i tot plegat em transporta a la música de Dvorak,

ahir vaig escoltar-lo en concert.

La música s’agermana amb la natura

jo camí de trobar mainada per narrar contes

a aquests éssers que sempre m’aporten molt

amb les seves mirades, les rialles i els seus comentaris.

Torno cap a casa travessant per camins plens d’ametllers

i jo estic cantant i rient

recordant aquell nin amb la seva mirada plena de tendresa

taral·lejant alguns fragments de la Simfonia del Nou Món de Dvorak

Necessito comprendre

Quan no entenc el cor se’m glaça,

em resta dur com una barra de ferro culat.

Em cal comprendre.

sigui perquè aquell ocell que canta

m’ha obert una nova finestra

que em transporta a noves opcions

sigui perquè aquella idea

amb un raonament ben estructurat

em regali noves possibilitats

que ajudin a que entri llum.

De la manera que sigui

necessito accedir al coneixement,

i la natura m’hi acosta més que la duresa del ciment.

Homenatge a Vicent Andrés

Érem a la terrassa, tombats brutalment sobre les rajoles,

els nostres cossos es fonien en una simfonia de plaer sense fi,

no volíem deturar aquella bogeria plaent.

Un cop alçats ella s’agafa a uns llençols blancs estesos,

en volia més i ho diu a crits, desitja ser enculada amb ferocitat,

tornem a estar per terra, els brams animals es senten fins al Vaticà.

No volem ser correctes, volem gaudir,

no volem ser burgesos i si ens senten ens és absolutament igual,

el nostre univers d’avui és exclusivament el plaer!

Entrem dins el mas, posem música estrident

i allà mateix al sofà la follia continua,

es tracta de treure fins la darrera gota de luxúria sense cap mirament.

Ella torna a jugar amb el meu penis, jo amb el seu sexe,

tenim ganes de que no s’acabi, i seguint la música continuem;

hores més tard ens despertem abraçats.

El campanar amb neu

El campanar, duna ermita

isolada en mig d’un prat,

estava ple de neu.

El degoteig de l’aigua recordava els dies de tardor

en una imatge bucòlica

que la mainada mirava estorada.

Un dels nens va pujar al campanar

i va decidir llançar-se davant l’esglai de tots,

el vermell anava estenent-se entre la neu i el glaç.

Les dones varen abraçar als nens i nenes,

instants després, sense mirar enrere, van anar caminant

i en tornar a ser a casa, en el poble el van trobar a faltar.

S’havia trencat el somriure de tots,

l’alegria havia desaparegut

uns ocells amb els seus cants van retornar la vida.

Era una fosca nit de lluna plena

Era una fosca nit de lluna plena

estava davant al llac que es veia ennegrit

es sentia cantar l’oliva

i s’escoltava udolar el llop.

El silenci era sepulcral

el cor restava encongit

els ulls oberts

i la lluna per una escletxa es reflectia al llac.

Avui voldria estar altre volta allà

on no hi havia paraules ennegrides i violades

on els llenguatges eren reals i autèntics

i així podria no tenir que escoltar els discursos absolutament prevaricadors.

La pluja fina penetra en la terra de manera enriquidora

ho veiem sovint a la tardor

però ningú no ens obliga a escoltar-la

la natura és sovint més sàvia que el discurs de l’home.

D’on ens ve l’estúpid comportament

de no escoltar el cor  

menysprear el que en diu la natura

i entendre el poder com la barbàrie sense aturador?

Jo necessito una altre lluna plena davant el llac

on compartir amb altres persones aquells moments íntims

per  escoltar l’oliva

 i sentir udolar el llop.

Algun neguit em corre per les venes

Algun neguit em corre per les venes

cal no confondre’s

estant passant coses molt greus

i estem massa tranquils a casa.

No és un tema d’edat

anem sobrats de benestar

la comoditat ens pot

sinó reaccionem se’ns menjaran.

Si no diem prou

d’una manera  decidida i contundent

perdrem la llibertat, tot i no estar empresonats ,

nosaltres serem la nostre presó.

Sortim i cridem,

cridar és digne!

fem-ho, sinó no tindrem cap dret a queixar-nos

haurem permès que ens treguin la llibertat.

La llibertat no la regalen

va costar vides tenir-la

defensem-la com calgui

a cops si calgués.

Sóc pacífic

però no estúpid

ni cec

ni insensible

LA LECTURA ÉS EL MEU CANTI ON BEC A GALET

La lectura és el meu canti

on bec a galet per alimentar l’esperit.

La natura és la font

on recullo l’energia per viure.

La música és la musa

que m’inspira escriure.

La dona és la senzillesa feta sentiment

i transformada en realitat.

La paraula és la eina

per a dir les nostres veracitats.

La raó és el negociat

del suposat equilibri.

MANLLEVO PARAULES D’UNA DONA

Manllevo paraules d’altri, d’una dona

que amb l‘ús del llenguatge del silenci

és capaç d’expressar millor que jo

tal i com em sento avui.

La mirada dels ocells

entrava dins meu a poc a poc,

entrava com entra dins la terra

una pluja de tardor, callada, lenta.

Caminava entre vimeres per un camí frescal

tot i estar rodejat de gent
brollava un silenci que se sentia

que s’escoltava.

Aquella dignitat senzilla

amb que ella havia assumit la soledat i el dolor

em feia sentir la insignificança dels meus propis sentiments,

la vergonya del meu egoisme.

Pujo al tren

Pujo al tren, cerco el meu seient, m’assec i tanco els ulls,

sento un gran ganyol, estan detenint els del principal primera.

La propera nit la mateixa esgarrifant-se,

 ara són els del principal segona.

No puc obrir els ulls de la por a ser jo el detingut

tot i que sé que estic al tren.

Sento que aquella nit han entrat al primer primera,

 hòstia quin patiment.

El tren segueix el seu camí, però jo tinc la por instal·lada al meu cos

estan fent xinxínes els meus ànims.

Aquesta nit són els meus veïns del primer segona,

quanta violència Mare de Déu!

Amb els ulls clucs i l’angoixa corrent per la meva pell,

està arribant el capvespre i noto les cames dures.

La nit em produeix molta crispació, tinc el coll com una barra de ferro

sento que pugen l’escala, es senten els cops de bota picant als graons.

Avui han vingut pels meus veïns de planta,

ara el silenci és violent. Sento empentes, alguns veïns rodolen graons avall.

Que no hagin vingut avui per a mi

ha estat com les cullerades de mel del barril de quitrà.

El cor em plora però no em consola,

aquesta matinada em toca a mi.

S’ha fet de dia, són les 7, no he dormit però no han vingut,

què volen de mi, perquè volen atemorir-me

Segueixo dalt del tren, obro el ulls aterrit,

on sóc?, quina hora és? Veig que és ple dia.

Desconfio de tothom, m’han ennegrit l’ànima

i ni tan sols sento la música.

Pensant que m’estan convertint en un petit monstre

sento l’anunci de la propera estació.

Estic tan astorat que no reacciono, el tren entra a l’estació

i com si fos una molla agafo la maleta faig un bot i baixo. Per poc em passo.

Tren 2 - A TRAVÉS DE LES FINESTRES

A  TRAVÉS DE LES FINESTRES

A través de les finestretes es veuen passar els prats verds  a gran velocitat

i alhora sento respirar al viatger del costat, que dorm profundament,

gairebé ronca. És francament empipador aquell soroll.

A través de les finestretes es reben els raigs de sol, que de tant potents molesten

i alhora sento que per l’altaveu del vagó sona una peça de música clàssica,

que té un efecte de gran calma, deixant el personal del vagó molt relaxat.

A través de les finestretes es veuen onejar les branques dels arbres

i alhora sento per l’altaveu l’anunci de l’arribada a una nova estació,

molta gent, com si fos una molla, es posa d’en peus i comença a recollir maletes.

A través de les finestres es veuen les andanes plenes de persones que es mouen

i alhora sento el seu brunzit, sembla un trencaclosques on tot es mou i torna a lloc, molta gent que sembla que sàpiguen on van, ho saben?

A través de les finestres veig com un avió alça el vol, ben segur ple de gent cap algun lloc

I alhora sento que per fi estic sol, ningú ronca al meu costat,

agafo un llibre i... el viatge continua.