El dia es va fonent, la
llum es va tornant grisa cap a negre
mentre les branques dels
arbres ballen al ritme del vent,
passen per davant de la
meva finestra una parella caminant rítmicament
i jo estic escoltant Blue
Interlude de Winton Marsalis
és el meu vermut abans del
sopar.
Tinc ganes d’haver menjat
frugalment, m’espera un llibre que em fa goig
aquelles paraules tan ben
trobades,
aquella prosa seguida de
paràgrafs inacabables que és tan gustós
però necessita païr-se,
com tots els bon plats
i que es situa a la gola
abandonant allà el regust, tan agradable, com si fos un bon raïm.
Les paraules m’acaricien i
em transporten a paisatges, persones, situacions...
recordo, de sobte, aquell
poema de Brossa que em produir la sensació
de que cada mot havia
estat cercat especialment per aquella línia
quin goig, quina sensació,
quin plaer, quin privilegi ... QUE GRAN EL POETA
mentre hi anava pensant
tenia a la mà aquella copa de blanc.
Deixo el llibre a la
tauleta de nit, al costat un paper en blanc i un llapis
enfonso el meu cos entre
els llençols de cotó que m’embolcallen
igual que ho fan les
paraules que sento que m’escalfen més que la llar de foc
en aquest estat tanco els
ulls, i elles – les paraules – dansen per mi allà davant
mentre vaig lentament
aclucant els ulls els meus mots van acariciant-me la cara.
EM DORMO.
