dilluns, 6 de març del 2017

El núvol gris



El núvol gris m’acull com un llit tou
on m’estiro amb les mans a l’infinit
i els ulls trametent una mirada que ho embolcalla tot.

El núvol gris ajaça el negre dubte
 que s’esmerça en discernir-ne la sortida, potser possible,
amb l’angúnia de no trobar-la.

El núvol gris esclata en mig de la ventisca
i esdevé un univers de gotes pesades
per on navego sense brúixola, perdut.

El núvol gris ha desaparegut  
estic volant sense destí
 amb la por d’estavellar-me amb els altres cossos que em passen al llindar de la meva pell.

Núvol gris no hi ets!
perquè m’abandones, no em deixis en aquesta hora indecisa

que encara ni us sé enyorar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada