Pujo al tren

Pujo al tren, cerco el meu seient, m’assec i tanco els ulls,

sento un gran ganyol, estan detenint els del principal primera.

La propera nit la mateixa esgarrifant-se,

 ara són els del principal segona.

No puc obrir els ulls de la por a ser jo el detingut

tot i que sé que estic al tren.

Sento que aquella nit han entrat al primer primera,

 hòstia quin patiment.

El tren segueix el seu camí, però jo tinc la por instal·lada al meu cos

estan fent xinxínes els meus ànims.

Aquesta nit són els meus veïns del primer segona,

quanta violència Mare de Déu!

Amb els ulls clucs i l’angoixa corrent per la meva pell,

està arribant el capvespre i noto les cames dures.

La nit em produeix molta crispació, tinc el coll com una barra de ferro

sento que pugen l’escala, es senten els cops de bota picant als graons.

Avui han vingut pels meus veïns de planta,

ara el silenci és violent. Sento empentes, alguns veïns rodolen graons avall.

Que no hagin vingut avui per a mi

ha estat com les cullerades de mel del barril de quitrà.

El cor em plora però no em consola,

aquesta matinada em toca a mi.

S’ha fet de dia, són les 7, no he dormit però no han vingut,

què volen de mi, perquè volen atemorir-me

Segueixo dalt del tren, obro el ulls aterrit,

on sóc?, quina hora és? Veig que és ple dia.

Desconfio de tothom, m’han ennegrit l’ànima

i ni tan sols sento la música.

Pensant que m’estan convertint en un petit monstre

sento l’anunci de la propera estació.

Estic tan astorat que no reacciono, el tren entra a l’estació

i com si fos una molla agafo la maleta faig un bot i baixo. Per poc em passo.