Volien ensibornar-me
però mai ho assolien,
estava atent i responia
immediatament.
Un dia vaig despertar-me
amb mig cervell negre,
pensava rar.
L’endemà en desensopir-me
tres quartes parts del meu
cervell eren negre fosc, com el carbó,
pensava lent... i
malament.
En deixondir i traspassar
les portes del somni
vaig revifar i el pensament
se m’aclarí, com el cel després de la tempesta,
i vaig capir que era el
meu cervell qui volia ensibornar-me.
El que cali fer era,
doncs, molt clar, no fer-li cas
i continuar escoltant la intuïció
que, molt sovint, quan l’escoltem
ens marca la direcció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada