Manllevo paraules d’altri,
d’una dona
que amb l‘ús del llenguatge
del silenci
és capaç d’expressar
millor que jo
tal i com em sento avui.
La mirada dels ocells
entrava dins meu a poc a
poc,
entrava com entra dins la
terra
una pluja de tardor,
callada, lenta.
Caminava entre vimeres per un camí frescal
tot i estar rodejat de gent
brollava un silenci que se sentia
brollava un silenci que se sentia
que s’escoltava.
Aquella dignitat senzilla
amb que ella havia assumit
la soledat i el dolor
em feia sentir la
insignificança dels meus propis sentiments,
la vergonya del meu
egoisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada