Era una fosca nit de lluna plena
estava davant al llac que es veia ennegrit
es sentia cantar l’oliva
i s’escoltava udolar el llop.
El silenci era sepulcral
el cor restava encongit
els ulls oberts
i la lluna per una escletxa es reflectia al llac.
Avui voldria estar altre volta allà
on no hi havia paraules ennegrides i violades
on els llenguatges eren reals i autèntics
i així podria no tenir que escoltar els discursos
absolutament prevaricadors.
La pluja fina penetra en la terra de manera enriquidora
ho veiem sovint a la tardor
però ningú no ens obliga a escoltar-la
la natura és sovint més sàvia que el discurs de l’home.
D’on ens ve l’estúpid comportament
de no escoltar el cor
menysprear el que en diu la natura
i entendre el poder com la barbàrie sense aturador?
Jo necessito una altre lluna plena davant el llac
on compartir amb altres persones aquells moments íntims
per escoltar l’oliva
i sentir udolar el
llop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada