Pujo al tren, l’aire a
l’estació era fresc
el vagó està bastant buit
sec al seient de fusta,
els barrots es claven
tanco els ulls mentre
sento la sirena del maquinista.
Sona una música de Mozart
que m’endormisca
el meu cos es relaxa i jo
començo a veure uns enormes prats verds
el vent acarona la pell de
la meva cara
i em sento respirar cada
vegada més calmat.
Vaig travessant prats i
muntanyes
pujols amb llacs d’aigua
cristallina
serralades més altes , on
només hi ha pedra, cap arbre
sempre sota un cel blau.
Segueixo sentint la música
suau, tranquil·litzadora
i gaudint de la natura que
m’acompanya.
De sobte sorollo de gent, cap ací cap allà
em sorprèn tota aquella
cridòria.
Excitat obro el ulls
miro al meu voltant
no resta gairebé cap
seient lliure, alço la vista
encara no hem sortit de
l’estació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada