Era un mal moment, portava setmanes bastant trist, les seves
coses no havien funcionat, es sentia com un tren descarrilat sense via per on circular.
El seu cervell era com una massa de
ciment armat per on cap neurona tenia el més mínim moviment. Obria la finestra,
era un dia de vent, i a ell li semblava que feia una xafogor que l’asfixiava. No tenia via i això el turmentava, estava
tan descol·locat com aquell maquinista que conduint ell el tren ha tingut un
accident on hi ha hagut morts. Immòbil, sense saber com reaccionar, amb la mirada
perduda al fons i el cos ple d’angúnia.
Silenci al seu voltant, tensió en el seu cos. Sentia els peus
com si fossin una barra de ferro que pesava una tona, impossible moure’s, els
braços feien l’intent de posar-se en
marxa però era impossible, els dits plens d’esquerdes en les gemes que produïen
dolor.
Sona una música i se li tapen les orelles, no sent res, no
pot sentir res més que el so d’un brunzit d’abelles en el seu cervell. Veu passar
un ocell i els ulls es tanquen, no pot obrir-los i la única visió que li queda
és una paret negre de la que no pot escapar.
Es desperta sobresaltat, on és, quin dia és, què ha passat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada