La mirada travessava mars i muntanyes

La mirada travessava mars i muntanyes

mentre la ment volava a horitzons més llunyans

i estava en aquella inhòspita estació

esperant el nou viatge…

l’energia del seu cos li deia: marxa, cerca nous horitzons

son possibles

però la seva ànima li aconsellava quedar-se

i guardar com un cofre molt valuós allò que tenia.

Valorava, i molt!, allò que tenia

es sentia feliç, com feia temps que no es trobava

però un ocell, amb el seu cant, l’empenyia cap a altres terres

va agafar el tren que poca estona més tard va passar.

Va asseure’s i va obrir la finestra perquè entrés aire fresc

mirava a través del vidre el llunyà horitzó, molt llunyà,

perquè era en unes contrades de grans planícies

va tancar els ulls uns instants.

El tren arriba a la propera estació, obre els ulls

agafa la maleta, corre i baixa a darrera hora,

abans de que tanquin les portes, a l’andana

per esperar el proper tren de retorn.

El cor li diu que vol estar amb la persona que l’ha deixat marxar lliurament

vol emprendre viatge amb ella, no quedar-se on són

al seu costat es sent capaç de superar qualsevol situació,

ha constatat que necessita fer aquest viatge amb ella.

Les paraules s’esmunyen entre les teules

Les paraules s’esmunyen entre les teules

 es senten perseguides i necessiten replegar-se

sentir-se cofoies

i que amb elles no es prevarica.

Les paraules són un gran tresor

que massa sovint malgastem

enterrant-les sota pedres pesades

elles també freturen respecte i criden estant en silenci.

D’on ens ve la violència que fa que trenquem

fins i tot un tresor tan incalculable com aquest?

Quina malaltia tenim que no ens deixa veure res

i ens fa esdevenir guerrers com si lluitéssim contra murs?

Les paraules, com les orquídies són bens delicats

cal, és imprescindible preservar-les; acompanyar-les

hem d’anar amb elles a la platja a la nit i fer-ho

amb tots aquells col·lectius que esdevenen perseguits.

Ens hem de trobar olorant la mar, sentint la brisa en la nostre cara

anant d’una mà agafats amb una lesbiana

i de l’altre amb un immigrant sense papers

i amb la mirada acollint en la nostre casa – el cor – a tots ...

Els que venen amb so de pau

amb tots i totes les que vulguin compartir viatge des de la igualtat

sense excloure a ningú

i encara menys a les paraules.

Demà estreno

Demà estreno

a mitja nit em desperto dient fragments del text

i com si el llit fos el meu univers solitari

gesticulo de manera inconscient.

El meu amant es desperta, gira el cap i esbufega

jo segueixo dient text, ni tan sols he notat que hi era

el personatge de l’obra s’ha apoderat de mi

i en aquest moment ens fonem l’un amb l’altre.

La seva manera de parlar, els seus tons, les seves mirades...

són les meves o les d’ell? És una simbiosi brutal

estic feliç, no vull que ELL m’abandoni

em sentiria l’home més frustrat, capat! del món.

Ai les paraules que diu en aquell monòleg...

són tan sabies i contundents que mai jo les hauria dit millor

cal que m’empelti d’elles perquè siguin autènticament meves

i brollin dels meus llavis de manera natural en la meva vida al carrer.

Hi ha millor escenari que el carrer?

Hi ha millor carrer que aquell que tinc en l’escenari?

Hi ha millor escenari que el meu llit on hi tinc condensat tot el carrer?

Hi ha millor món que aquell que empresono amb les paraules i allibero amb les meves mans?

Obro la porta, l’espai és net, sense mobles

Obro la porta, l’espai és net, sense mobles

sona el telèfon, el busco amb la mirada

allargo el braç per a despenjar

no hi arribo, la mirada m’empeny cap a ell.

Si, digues,

no reconec la veu però m’embolcalla

escolto activant totes les cèl·lules del cervell

giro el cap mirant-me el pit.

La veu em captiva

però és negre perquè em crea neguit

em trobo mirant ara al sostre ara a terra

tot i que estiro el coll no la trobo.

Per on s’escapa que cap cèl·lula pot detenir-la

per quina esquerda defuig ser vista

la tindré darrera i mai podré veure-la?

quin color té, quina forma té. Es transforma?

Obro el ulls i l’habitació està a les fosques

Fa un dia assolellat, no hi ni un núvol al cel

Fa un dia assolellat, no hi ni un núvol al cel

el prat està verd, sembla una catifa d’una casa reial

però davant la meva finestra hi ha un tel gris, gruixut,

que no deixa veure fora.

Encara recordo aquella veu amiga,

no,millor dit aquella no veu perquè no hi era,

hi havia un silenci espès 

que provocava en mi una gran desesperança.

Una volta més aquella paraula esperada...

que mai arriba,

que sempre he de cercar en la meva solitud

i que quan es presenta davant meu és indolent!

Jo no sóc cap rei però voldria que les paraules m’estimessin

que vinguessin a mi en so de pau

i que les seves trompetes anunciessin bones noves

però fa temps que em punxen, suau i violentament alhora.

La persiana bastant baixada de la meva finestra

per evitar que el sol escalfi massa les violenta?

pensen elles que és un obstacle innecessari

i per això són agressives.

Obro totes les finestres i portes,

engego el ventilador per resistir la calor

i segueixo esperant però elles no venen,

potser també les ofega la calor.

Segueixo la espera durant hores

tombat al sofà per si volen venir a tenir sexe amb mi

i poder començar una nova relació

de sobte un petit brunzit.

Miro al sostre i veig una paraula que em diu

“he vingut a saludar-te però el ventilador m’ha esclafat al sostre,

com puc fer per deixar de ser una calcomania aquí dalt? ”

la miro amb compassió.

Ella fa un bram,

m’aixeco, prenc la escala, l’obro  i pujo cap el sostre

me la miro i ella demana ser rescatada, la cullo amb delicadesa

baixem graó a graó a poc a poc.

Tan prompte arribem a terra prèn el camí a tota velocitat

abans de sortir es gira i em diu: “procuraré poder tornar, adéu!”

plego la escala, la deso al seu lloc, miro altre volta a la finestra

i segueix havent aquell vel, gris i gruixut.