Fa un dia assolellat, no hi ni un núvol al cel

Fa un dia assolellat, no hi ni un núvol al cel

el prat està verd, sembla una catifa d’una casa reial

però davant la meva finestra hi ha un tel gris, gruixut,

que no deixa veure fora.

Encara recordo aquella veu amiga,

no,millor dit aquella no veu perquè no hi era,

hi havia un silenci espès 

que provocava en mi una gran desesperança.

Una volta més aquella paraula esperada...

que mai arriba,

que sempre he de cercar en la meva solitud

i que quan es presenta davant meu és indolent!

Jo no sóc cap rei però voldria que les paraules m’estimessin

que vinguessin a mi en so de pau

i que les seves trompetes anunciessin bones noves

però fa temps que em punxen, suau i violentament alhora.

La persiana bastant baixada de la meva finestra

per evitar que el sol escalfi massa les violenta?

pensen elles que és un obstacle innecessari

i per això són agressives.

Obro totes les finestres i portes,

engego el ventilador per resistir la calor

i segueixo esperant però elles no venen,

potser també les ofega la calor.

Segueixo la espera durant hores

tombat al sofà per si volen venir a tenir sexe amb mi

i poder començar una nova relació

de sobte un petit brunzit.

Miro al sostre i veig una paraula que em diu

“he vingut a saludar-te però el ventilador m’ha esclafat al sostre,

com puc fer per deixar de ser una calcomania aquí dalt? ”

la miro amb compassió.

Ella fa un bram,

m’aixeco, prenc la escala, l’obro  i pujo cap el sostre

me la miro i ella demana ser rescatada, la cullo amb delicadesa

baixem graó a graó a poc a poc.

Tan prompte arribem a terra prèn el camí a tota velocitat

abans de sortir es gira i em diu: “procuraré poder tornar, adéu!”

plego la escala, la deso al seu lloc, miro altre volta a la finestra

i segueix havent aquell vel, gris i gruixut.