Les paraules s’esmunyen
entre les teules
es senten perseguides i necessiten replegar-se
sentir-se cofoies
i que amb elles no
es prevarica.
Les paraules són un
gran tresor
que massa sovint
malgastem
enterrant-les sota
pedres pesades
elles també freturen
respecte i criden estant en silenci.
D’on ens ve la
violència que fa que trenquem
fins i tot un
tresor tan incalculable com aquest?
Quina malaltia
tenim que no ens deixa veure res
i ens fa esdevenir
guerrers com si lluitéssim contra murs?
Les paraules, com
les orquídies són bens delicats
cal, és
imprescindible preservar-les; acompanyar-les
hem d’anar amb
elles a la platja a la nit i fer-ho
amb tots aquells
col·lectius que esdevenen perseguits.
Ens hem de trobar
olorant la mar, sentint la brisa en la nostre cara
anant d’una mà
agafats amb una lesbiana
i de l’altre amb
un immigrant sense papers
i amb la mirada
acollint en la nostre casa – el cor – a tots ...
Els que venen amb
so de pau
amb tots i totes
les que vulguin compartir viatge des de la igualtat
sense excloure a
ningú
i encara menys a
les paraules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada