Demà estreno

Demà estreno

a mitja nit em desperto dient fragments del text

i com si el llit fos el meu univers solitari

gesticulo de manera inconscient.

El meu amant es desperta, gira el cap i esbufega

jo segueixo dient text, ni tan sols he notat que hi era

el personatge de l’obra s’ha apoderat de mi

i en aquest moment ens fonem l’un amb l’altre.

La seva manera de parlar, els seus tons, les seves mirades...

són les meves o les d’ell? És una simbiosi brutal

estic feliç, no vull que ELL m’abandoni

em sentiria l’home més frustrat, capat! del món.

Ai les paraules que diu en aquell monòleg...

són tan sabies i contundents que mai jo les hauria dit millor

cal que m’empelti d’elles perquè siguin autènticament meves

i brollin dels meus llavis de manera natural en la meva vida al carrer.

Hi ha millor escenari que el carrer?

Hi ha millor carrer que aquell que tinc en l’escenari?

Hi ha millor escenari que el meu llit on hi tinc condensat tot el carrer?

Hi ha millor món que aquell que empresono amb les paraules i allibero amb les meves mans?