Aquella mirada
aquell silenci,
quanta violència!
Sota aquell somriure dolç,
com les pedres sota la sorra
i havia el verí de l’escorpí.
En silenci, tot aturat, immòbil,
sense un bri d’aire
s’insinuava la tragèdia.
En silenci, com aquell nàufrag
sol en mig de l’oceà en un dia de llamps i tempesta
on ofegar-se sembla l’únic camí cap a la calma, restava
ell molt astorat.
El silenci en què ofegar-se sembla l'únic camí cap a la calma és una imatge total, absolutament fantàstica!
ResponElimina