Sento de lluny la música
de Herbie Hancock
contemplo el jardí on
viuen una important comunitat d’arbres
amb els quals els nostres avantpassats
ja mantenien una relació
amical i pacífica.
Noto el cor fred, ells han
marxat
són els meus nebots que
per una suposada millora
han anat a viure, i potser
treballar, a milers de kilòmetres
en mig del ciment i el fum
contaminant.
Un sol fred empunyava la
meva habitació,
a l’ampit hi havia un test
amb geranis que resistien com podien
en mig de grans bassals de
llum i humitats profundes
però alçaven amb vigor el
seu ritus dient-me, som aquí amb tu.
Els que han marxat per un
suposat progrés
potser no ho saben, però
han oblidat la seva terra
sabran molt de
matemàtiques, química,... molt bé
però s’han perdut el color
i l’olor de l’ametller florit.
A un altre finestra a
l’ampit hi havia un test amb flors
que refulgien amb l’esclat
saturat dels seus colors
amb l’alegria que cada dia
em donava observar-ho
la il·lusió de la
primavera.
Si, està molt bé, molta i
bona calefacció
grans i bons equips de
música
coneixement de varis
idiomes, està molt bé el coneixement
però ja no tenen, ni el
seu record, la natura d’allà d’on venen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada